Estatuació

Va assistir a la inauguració de la seva pròpia estàtua; un privilegi atorgat en vida.

Va ser un acte memorable, que va viure amb una sensació interna tant intensa que el deixà impertèrrit, fred, rígid i amb prou feines va poder dir quatre paraules al públic assistent.

Des d’aquell dia, el seu estat físic anà en detriment, com si les seves articulacions envellissin a preu fet, acumulant artrosi pròpia d’ancians. La seva pell es tornà molt sensible als canvis meteorològics, sentia la humitat als ossos quan plovia, li cremava la cara quan escalfava el sol i a l’ hivern se li esquerdaven els llavis, les mans i les orelles. Però el pitjor eren els vertígens i els atacs de pànic per la sensació de sentir-se observat a totes hores.

Un dia es despertà a mitja nit pels dolors i tingué un pressentiment de quina era la causa de tot aquella involució que el seu cos estava patint. Arrossegant una pesada massa i coixejant, es dirigí a la plaça on durant mesos havia estat convivint la seva estàtua, amb els arbres i els coloms. Li plantà el primer cop al cap amb penúria i ràbia, després un altre i un altre fins fer-la miques.