Uns animalons campen lliurament pel meu no-jardí i per
la meva sang ensucrada. Des que una vareta va convertir-me en un ser intermedi,
he descobert un incomptable ventall de varietats d’animals que em separen del
meu objectiu: mosquits, marmotes, coloms, guineus, ratolins… Tots ells rossegant
el roser sense roses, omplint d’un líquid enganxifós les fulles dels meus
pensaments, escolant-se entre els pètals de les petúnies sense cap vergonya. Cap
ni una. Intoxicant poc a poc el que podria haver estat un idíl·lic
microparadís.
I mentre jo –ingènua- em dedico a buscar la solució en la bibliografia
especialitzada, ells utilitzen el seu temps a la difícil experiència de
sobreviure als insecticides del sistema, els temps de reacció, les trampes i la
mànega a pressió.
Ambdues parts, ells i jo, sabem que la batalla està perduda.
Ells utilitzaran la seva vida en sobreviure. Jo, a no cedir als seus capricis i
a protegir-me de malalties contagioses. Jocs de convivència en definitiva.