Titella gegant

Tenia cinc anys quan vaig veure la meva primera titella gegant. Passejava amb els pares pel bosc quan vam veure un bulto a l’enforcadura d’un pi. I allà estava, penjada per fils entre les branques, com si hagués caigut del cel! Un braç aquí, una cama enllà, el cap penjant... Realment l’amo d’aquella titella l’havia deixat en una posició ben estranya. No es movia gens ni mica. Vaig pensar que dormia perquè anava embolcada amb un llençol enorme. Mentre contemplava l’escena astorada, la mare -no entenia perquè- m’abraçava i plorava. El pare, ben pàl·lid, parlava pel mòbil mentre assenyalava la titella gegant. Jo, només podia pensar una cosa: les titelles que jo coneixia eren de fusta. Però la fusta no sagna...