El record

La música, el sabor i aquesta sensació calenta que em va negant per dins. El record, la paraula, la tendresa i totes aquelles coses que em van fent mica en mica, que dibuixen el camí de les venes que em van regant la pell, omplint-me de pensament, d’aigua salada, de lluna tallada a grills, del nom en el que habito, del nom que no existeix; del que tinc i del que em falta, de tot allò que madura dins meu, que em recorre i que m’escalfa, que m’allunya i que em retorna.

Ja t'havia avisat

Tinc la gran sort de viure aquí on es viu bé.

Sort. Sí. I ho sé.
Aquí on no hi ha guerra i on no hi ha fam.

Però hi ha una dama -la mort- que ve de turista de tant en tant.
S' acosta ociosa, lentament, somriu, ens ronda, s’allotja a l’habitació de convidats per un dia, un cap de semana o per un mes d’agost sencer.
I després torna a marxar.

Però de sobte un dia ve per feina  i no diu en quin vol arriba.
I ens mira fixament, descarada,  i ens diu “ja t’havia avisat”.
Però jo no me la creia.
I avui l’haig de creure. L’haig de creure.
Collons, si l’haig de creure!

Tractament mèdic 2

Símptoma: Parlar molt. Massa.

Diagnòstic: Avorridor (dit d’aquell que avorreix).

Tractament: 1 càpsula de silenci cada 2 hores, 1 càpsula d’escoltar cada 2 hores i 2 càpsules d’anti-ego cada 12 hores mentre durin els símptomes.

 

Semblava somriure, semblava feliç

Quan la vaig veure jo estava esperant l’autobús. Era a un barri de les afores de la ciutat. Quarts de quatre de la tarda. El carrer desolat. Ningú caminant, cap cotxe, només un vent empipador de tardor.

      Pensant en les meves coses vaig veure venir de lluny una figura femenina que sortia del tombant d’una cantonada. Caminava amb molta gràcia. Semblava flotar. Vaig contemplar-la mentre s’acostava; no podia evitar-ho, era encisadora. Semblava somriure, semblava feliç. El vent despentinava els seus cabells. Vestia una samarreta informal de color verd que se li bufava pels costats i una faldilla ample. La cintura, ben entallada, es movia d’un costat a l’altre com si estigués escoltant el ritme d’una cançó. Semblava somriure, semblava feliç. Amb les mans s’aguantava la faldilla i es retirava els cabells de la cara. Caminava tan lleugera que semblava moure’s a un pam del terra.

      S’acostava i quan passà per davant meu, seguia somrient i es mirava les mans. Duia alguna cosa. M’ignorà. Juraria que ni em va veure. Tres passes més enllà vaig veure com de les mans se li escorria un paper menut. Es girà ràpidament i s‘ajupí per enxampar-lo. El paper se li escolà d’ entre el dits i onejà pel terra en direcció a mi. Ella s’acostà ajupida. S’havia posat seriosa. Jo també em vaig ajupir, però el paper em passà de llarg. Rodolava escorredís carrer enllà i ella el perseguia. La imatge resultava graciosa. En un instant en que el vent amainà, el paper s’aturà. El va recollir ràpidament, l’agafà amb les dues mans com si d’un tresor es tractés i s’aixecà amb mirada triomfal. Tornava a somriure i seguí el seu camí.

Arribà el meu autobús, i durant tot el trajecte vaig estar pensant què seria aquell paper? No ho vaig saber mai, és clar.

No en sé gaire

Alimentada de dubtes i pors

creix la meva persona dia a dia

No en sé gaire de la vida ni del món gris

només conec allò que la meva pell

pot sentir i els meus ulls veure

el tacte i el gust de les maduixes

l’olor del sol

el teu somriure i el badall

d’un dia espès...

No en sé gaire més però m’agrada

refugiar-me en el que tu i jo som

molt més enllà del món rodó

Deixa’m doncs abraçar-te

una mica –si tu vols-

i embolcallar-te amb les meves ales

la meva llibertat

per mostrar-te l’olor del color blau