Un i no més

Un: únic

L’incomparable perquè no hi ha més

Aquell que a voltes s’avorreix

quan s’esgota del mirall

El caminant solitari

Els “adéu-per-sempre”

que el teu únic cor dirà

a la mateixa persona,

si és de veritat per sempre

La mare, només una,

i el pare –qui ho sap?

L’ infància, l’adolescència,

la joventut, la maduresa

i UNA sola vellesa:

les oportunitats que et darà la vida

- i no t’enganyis que una és una!-

La primera llàgrima

La teva boca

El batec, el batec, el batec

El melic que acarono quan vull dormir

el teu sexe...

el meu sexe

El Sol, la Lluna

El cíclop, l’unicorn i la cua de sirena

La primera campanada

la sortida principal

el cafè de mig matí...

El punt i final.

Pàgina zero

El títol ja em va cridar l’atenció a la llibreria. Sempre m’agrada fullejar els llibres abans de comprar-los, però aquesta vegada he preferit mantenir el misteri fins a arribar a casa. Obro la nevera, m’agafo una cervesa fresca i la deixo sobre el posavasos que tinc de forma permanent a la tauleta del costat de la butaca. És el meu racó de lectura. Encenc el llum, m’assec i em disposo a començar aquest llibre que encara fa olor a imprempta. La coberta és tota llisa, d’un color blanc trencat. I en el centre, de color gris hi puc llegir: Pàgina zero. L’autor és anònim.

Obro el llibre i a la primera plana puc llegir la dedicatòria:

A la Maria, la meva dona, i al Manel, el meu millor amic. Dues “M” que es van embolicar d’amagat durant anys. Sense ells no hauria arribat a tocar fons i no hauria tingut la inspiració suficient per escriure aquest llibre.

Cal reconèixer que mai no havia llegit uns agraïments d’aquestes característiques. No sé si és original o macabre...

Passo a la següent pàgina i llegeixo: Al meu amic tipògraf. Amb qui he passat tantes estones discutint i debatent sobre les particularitats de la Verdana. Al final m’has convençut.

Amb curiositat, passo de pàgina. Hi trobo una altra dedicatòria: Al meu editor i a la meva terapeuta, un matrimoni ben avingut que han posat molt de carinyo en el meu cas i m’han empès a transmetre les meves inquietuds en aquest projecte.

Em quedo pensatiu. Tres dedicatòries seguides, tres dedicatòries ben estrafolàries. Em fixo en la pàgina. A la cantonada dreta hi ha la numeració: Pàg.0. Passo a la pàgina anterior, allà on agraïa al tipògraf, i al mateix punt hi ha escrit: Pàg.0. El mateix puc llegir a la primera plana. I a la quarta, i a la setena i a la número vint. Aquest llibre, d’unes 40 pàgines, està numerat només amb pàgines zero! I a cadascuna d’elles hi puc llegir una dedicatòria estranya.

Quin és el misteri d’aquest autor? Potser no tenia cap història a contar-me? Potser en realitat la seva història són les seves dedicatòries?

Passo totes les pàgines i vaig a la última de totes. En el racó dret efectivament hi ha escrit Pàg.0. La dedicatòria, en aquest cas, diu: A tu, lector que has arribat fins al final d’aquesta bogeria meva. Aquest és el principi i el final de tot el què sóc. Estic en un punt mort. Un punt de sortida i d’arribada. Aquest és el meu kilòmetre zero.

Desperdició

Hi havia èpoques més dures i d’altres més calmades, però la necessitat de desperdre’s sempre estava present. Per això, havia desenvolupat, amb el temps, un mecanisme de desperdició que li funcionava força bé. Sí, això mateix, de D-E-S-P-E-R-D-I-C-I-Ó.

El més important era esperar el moment oportú. La precisió temporal era crucial perquè el mecanisme resultés. Calia esperar aquell instant de perdició completa, quasi letal, quan el cos perd la noció de la realitat. Aquell instant de perdició dins i fora d’ ell mateix.

Un cop arribat a aquest extrem, i estigués on estigués, treia la seva inseparable brúixola de la butxaca esquerra ―sempre la duia a la butxaca esquerra― i el seu inseparable bolígraf de la butxaca dreta ―sempre el duia a la butxaca dreta―. Mirava la brúixola i caminava vint passes en direcció est. Quant feia la passa número vint, s’aturava i s’escrivia, al palmell de la mà dreta, el nom del primer objecte que veia. Podia ser un fanal, una taula, o qualsevol cosa. A continuació mirava de nou la brúixola i caminava deu passes en direcció nord, i després s’escrivia, al palmell de la mà dreta, el nom del primer objecte que veia. A continuació tornava a mirar la brúixola i caminava deu passes en direcció sud, i tornava a escriure. Per últim, caminava vint passes direcció oest i anotava una quarta paraula.

Quan havia finalitzat el ritual ―que no deixava de ser un passeig d’anada i tornada―, es mirava la mà i llegia en veu alta les quatre paraules que s’havia escrit. Les llegia quatre vegades, cadascuna d’elles mirant en direcció a cadascun dels quatre punts cardinals.

Per últim, tornava a desar la brúixola a la butxaca esquerra i el bolígraf a la butxaca dreta i s’anava a netejar les mans guixades.

No es tractava tant del ritual en sí mateix, sinó d’haver trobat un mecanisme per centrar-se i poder sentir els peus a terra. No es tractava tant de trobar el camí, el nord, el sud, l’est o l’oest, sinó de desperdre’s quan se sentia abatut. Les connotacions d’aquest terme anaven molt més enllà que el simple fet de trobar-se. La desperdició implicava respirar de nou, un aire més pur, sabent que allò pel què em nascut segueix existint.