Descobriment

Ell va descobrir aquell amor

un diumenge d’hivern amb una tassa a les mans
Un vespre de primavera llegint fulls en blanc
Un matí d’estiu despertant-se d’ un somni intrigant

Va descobrir aquell amor

a l’edat de cinquanta anys
quan s’esvaí amb els seus alumnes al davant
i només la veia a ella amb el pensament en blanc

Va descobrir-lo en l’ instant

que va inventar la seva olor i la seva pell
tan lentament
que de poc no l’agafa per sorpresa

Vestuari emocional

Què donaria per tenir una faldilla a prova de xocs! De color verd, que s’ajustés bé a la cintura i què vibrés quan intuís un cataclisme. Que canviés de color quan el què penso no està en harmonia amb el què sento. Que m’estrenyés les cames per impedir-me entrar en debats idiotes i cicles absurds. Que s’obrís en globus per enlairar-me ben amunt quan les ironies són massa feixugues a les espatlles. Què donaria per tenir una faldilla que m’impedís mirar-me els peus quan estic preocupada, o somiar realitats anticipades!

Provisions

-          Posi’m cent grams de sol matiner tallat en rodanxes ben fines, sisplau.
-          De quina estació?
-          De l’estiu.
-          El sol matiner d’estiu no li durarà gaire a la nevera.
-          No pateixi, tinc previst congelar-lo.

Mala nit

Has despertat a mitja nit, quan el sol encara era enllà alimentant esperances alienes a l’altre banda del món, i t’has vist xipollejant en una bassa sagnant de suor. Immers fins el coll en un desassossec sense nom, aterrat, impregnat d’un no-sé oblidat, respirant els teus propis batecs, ennuegant-te.

T’has vist sense alè, cercant la lluna en les tenebres. Perdut, sense estrelles, sense llum; fosc com els badalls en les parpelles i no has trobat res més que el silenci ressonant endins.

Minut a minut has pregat al temps que no s’aturés, que lluités en la vigília, que et regalés el sol, que esfumés fantasmes muts i t’eixugués les pors. Li has pregat que et retornés les venes, i el blau i el groc i el verd... i et dibuixés de nou!

Identificació

Quan vaig veure com treien aquell cadàver de l’aigua, vaig cridar:

-          Sóc jo! Aquesta sóc jo!

Tots em miraren sorpresos, però jo vaig continuar: Sóc jo… Les arracades que em va regalar l’àvia, la roba, les sabates… Sóc jo.

-          Sóc jo! ... Sóc jo! –els cridava i no em feien cas, perquè no entenien com jo podia ser aquell cos que havia portat el mar aquell matí.