Sauna

Una gota de suor surt del seu front i rellisca per la templa mullant-li la pell blanca. Deixa el rastre d’un cargol suau i sinuós per la galta, arriba al vèrtex de la mandíbula, tremola... i cau sobre el banc de fusta.

Calor.

Una altra llàgrima neix entre el seu serrell i es deixa caure per la pendent del nas. La segueixo fins que cau sobre el ventre allà on s’instal.la per crear el seu propi oasi. Torno al cap, on des de darrera l’orella un menut, menut toll d’aigua navega lentament cap a la nou del seu coll, amb l’agosarament d’aquell qui vol arribar al cim d’una muntanya.

Calor.

Observo la seva pell brillant, perfilada pel líquid salat que emmana dels porus de la seva carn. Un miler de gotes de suor ratllen la seva pell com dits, descendeixen relliscant com gels, com navalles que tallen l’escalor, ungles que rodegen els seus plecs i li netegen la cuirassa. Un miler de gotes d’aigua exiliada que l’acaronen abans de dir-li l’últim adéu. Un miler de perles líquides que cerquen com dofins les dunes del seu cos per on més acceleració trobin.

Miri on miri... veig serps d’aigua salada que llisquen pels camins que el seu cos ha deixat traçats fins arribar al seu destí final. La fusta dels bancs serà el nínxol d’allò que un dia va ser seu.

Blat de moro

A les 9:00 en punt ja tinc l’Enric a la sala d’espera. El faig entrar al meu despatx, s’asseu a la butaca com cada setmana a la mateixa hora des de fa 15 mesos i em mira seriosament.
- Crec que el secret de tot es troba en el blat de moro.- afirma tranquil i segur de sí mateix.
- En el blat de moro?- pregunto encuriosida.
- Sí. En el blat de moro.- repeteix.

Me’l miro serena, intentant dissimular el somriure que em ve als llavis. Amb quina me’n sortirà avui, penso.
- Crec fermament que el blat de moro és una reproducció a petita escala del sol. És a dir, que són cèl.lules de sol.
- Cèl.lules de sol?- l’insto a continuar.
- Sí!- afirma convençut- Els grans del blat de moro són cèl.lules de sol acollides en la terra en forma de panotxa. Però l’error es troba en deixar-les juntes.
- Què vols dir juntes?- pregunto.
- Vull dir que si deixem els grans de blat de moro dins la panotxa impedim que creixin individualment. I així impedim que es facin més grans.
- Vols dir que si separèssim els grans, es farien més grans?- pregunto, seguint-li la veta.
- I tant! Es farien més grans i més poderosos! Les cèl.lules de sol creixerien fins a fer-se mini sols, plens d’energia i poder!- exclama tot aixecant-se i gesticulant amb els braços.
- Així doncs, - continuo- segons el que m’estàs dient... si les persones ens distanciem les unes de les altres, ens serà més fàcil crèixer individualment i ens farem més fortes? Vols dir això?- li pregunto intentant llegir entre línies.
- No!- em mirà emmurriat mentre torna a asseure’s i es creua de braços- No m’has entès gens ni mica!
- I doncs? Què vols dir-me amb tot això del blat de moro?
- Vull dir que a partir d’ara em menjaré les crispetes d’una en una i no a grapats!

Titella gegant

Tenia cinc anys quan vaig veure la meva primera titella gegant. Passejava amb els pares pel bosc quan vam veure un bulto a l’enforcadura d’un pi. I allà estava, penjada per fils entre les branques, com si hagués caigut del cel! Un braç aquí, una cama enllà, el cap penjant... Realment l’amo d’aquella titella l’havia deixat en una posició ben estranya. No es movia gens ni mica. Vaig pensar que dormia perquè anava embolcada amb un llençol enorme. Mentre contemplava l’escena astorada, la mare -no entenia perquè- m’abraçava i plorava. El pare, ben pàl·lid, parlava pel mòbil mentre assenyalava la titella gegant. Jo, només podia pensar una cosa: les titelles que jo coneixia eren de fusta. Però la fusta no sagna...