Va assistir a la
inauguració de la seva pròpia estàtua; un privilegi atorgat en vida.
Va ser un acte
memorable, que va viure amb una sensació interna tant intensa que el deixà
impertèrrit, fred, rígid i amb prou feines va poder dir quatre paraules al
públic assistent.
Des d’aquell dia, el seu
estat físic anà en detriment, com si les seves articulacions envellissin a preu
fet, acumulant artrosi pròpia d’ancians. La seva pell es tornà molt sensible
als canvis meteorològics, sentia la humitat als ossos quan plovia, li cremava
la cara quan escalfava el sol i a l’ hivern se li esquerdaven els llavis, les
mans i les orelles. Però el pitjor eren els vertígens i els atacs de pànic per
la sensació de sentir-se observat a totes hores.
Un dia es despertà a
mitja nit pels dolors i tingué un pressentiment de quina era la causa de tot
aquella involució que el seu cos estava patint. Arrossegant una pesada massa i coixejant, es dirigí a la plaça on durant mesos havia estat convivint la seva estàtua, amb
els arbres i els coloms. Li plantà el primer cop al cap amb penúria i ràbia,
després un altre i un altre fins fer-la miques.