El ciberespai

Comprenc (comprenc?) l’accés a una world wide web, a través d’un browser seguint un cercador per baixar-me a la velocitat de l’ample de banda, un pdf de 70 kilobytes.

Comprenc connectar-me a un lloc cool del ciberespai com una cibernauta autodidàctica.

M’asseguro amb passwords, usuaris i contrasenyes criptades. Si cal, m’invento un avatar per  xatejar a la comunitat virtual. Només si cal. Envio correus, penjo posts, linko i comparteixo sense filtres docx, xlxs, ppts, jpg, tiffs, bla, bla, bla….

Miro els icons, surfejo, navego però m’acabo marejant! Intento seguir el ritme interactiu: el facebook val. Però ja no més: twitter, pitter, spotter, i la mare que……

Crec que m’he fet gran.

S’inventava el seu propi idioma

S’inventava el seu propi idioma. I li creixien els ulls.

Veia coses que mai ningú ha vist. Les veia!

Camins dins els núvols, mirades entre muntanyes, estrelles sota les pedres.

Descobria els fils del vent que tensen les branques dels arbres, les carícies dels rius sobre les roques, l’esbufec de les papallones en volar.

Caminava lleuger, descalç i amb l’ànima despullada com un fullet invisible. Omplia de noves paraules i riures les parets del seu món i esquitxava d’innocència tot aquell que el mirava sense veure res.

La faula dels esquirols i els propòsits

Un dia,una família d’esquirols es reuniren en assemblea en una clariana del bosc.

Es preguntaven sobre els propòsits per a l’any nou, asfixiats per la grandiositat de la tasca. Es miraven els uns als altres, estràbics per l'angoixa d'haver de decidir quins serien els motors vitals del nou any.

- Els esquirols som petits, els propòsits són grans!, es queixava un.

Sí, sembla que la paraula intimidava els esquirols. Cada lletra pesava com una solemne promesa.

- Enfilar-se pels arbres és un propòsit?, preguntava aterrit un altre.

Doncs, enfilar-se pels arbres no era un propòsit. Els propòsits són més seriosos, transcendents i voluntariosos. Titànic s'aparella amb propòsit. Sacrifici es relaciona amb propòsit. Esforç també. Enfilar-se als arbres, en absolut. En suma, propòsit era una paraula espantosa.

Els esquirols s'enfrontaven a un significat desproporcionat. Es veien sincerament incapaços d'aguantar el pes del futur sobre les seves petites espatlles.

- Espereu companys, tinc una solució!, va cridar exultant un.
Saltironant d'excitació, l’esquirol que havia demanat la paraula plantejà la qüestió així: moure l'accent de la paraula "propòsits" una síl·laba a la dreta, fins convertir-se en "proposits", com un diminutiu.

 

En repetir mentalment, els esquirols van sentir immediatament gran alleujament en el seu pit. Era, en efecte, una paraula amistosa. Els grans projectes, els grans objectius, les aspiracions a llarg termini es van difuminar màgicament en petits, desitjos lleugers i pessigolles desenfadades que van enfilar cap els arbres els nostres revitalitzats esquirols.

 

Els proposits cabien en una butxaca, es podien prestar com les bales, guardar en un prestatge, inflar com els globus i deixar anar com una baldufa. Ja mai, mai de la vida, els donarien por.

Belle Epoque

Fa vint anys, durant una tarda de juny, en el pati de l’escola, en Lluc i els seus companys es graduaven. No sabien si es tornariem a veure, no sabien que els deparava el futur però se sentien capaços de tot.

Tenen la intenció de retrobar-se d’aquí unes setmanes, i possiblement tindran una llarga llista de noms que no relacionaran amb cap rostre. Però això no és el que més importa. Quan sigui el moment, es trobaran tractant d’endevinar qui és qui i serà llavors quan tindran constància de la importància de la infantesa, d’haver escoltat la mateixa música, d’haver jugat als mateixos jocs, d’haver compartit la mateixa mestra...

Aquell dia, una part de tots ells tornarà a sentir l’espurna de l’ innocència i la valentia,  i tornaran alleugerits a les seves vides quotidianes.