28 de des. 2012

Transcórrer


Observo la nebulosa matinera i el degoteig de l’aigua persistent sobre el camí gargotejat. Oloro a terra humida.

He passat els anys escoltant com la pluja ve i escampa. He habitat en un nom que no era el meu, arriscant-lo en pell i sang per una decisió que tampoc no era meva. Esmunyint raons i planys he vist passar hiverns aigualits sense neu quallada.

He estat esdevenir, destí trenat despentinat al gust del vent per esbandir amb paraules els meus sentits.

El temps transcorre i la quietud em ronda... Sóc lenta melodia, inesborrable escriptura, mentre cauen sense avís les ombres dels cels.

Ofereixo els meus ulls plens de lletres. No tinc res més que aquest avançar, ni més història que els meus pensaments.

27 de nov. 2012

Tractament mèdic 3


  • Símptoma: Tristor, timidesa i aïllament.
  • Diagnòstic: Soledat.
  • Tractament: 1 càpsula de compartir al dia, 1 cullerada de família cada 36 hores i 1 injecció d’amics cada setmana mentre durin els símptomes. Si en finalitzar el tractament els símptomes reincideixen, no descarti la possibilitat de mantenir el tractament de per vida.

22 de nov. 2012

És més fàcil

Menjar un tros de pa que amassar, jugar a fer castells que endreçar les peces, remugar que trobar solucions, rebre que donar, jaure que caminar, caure que aixecar-se, esperar que avançar, dormir que estar despert, morir que respirar!!

5 de nov. 2012

Hemisferis retrobats


No em retreguis si sóc la part que batega. Sé que a tu també et leviten les venes. No et retrec si ets la part que discorre. Saps que també trobo les bones paraules. Els nostres ulls mai no es trobaran sense un mirall, però estem molt més a prop del que recordes quan t’aïlles. Desabriga la part essencial del teu mig cos, escapça d'una vegada la vergonya i trobem-nos abans que es despertin les ombres. Jo també tinc por, però no més que el que em dóna aquesta vida de ciències exactes, no més que quan perdo les teves petjades i crec perdre el sentit del meu tot. La nit tremola però no tinc fred. Arrenco el vol en direcció a una altra vida. Mentre, la calor de la teva mà s'assenta en la meva espatlla. Per fi sols. Per fi sols i perdonats.

24 d’oct. 2012

Converses espontànies 8


-          Uuuu... – diu un tartamut
-          U? – pregunta un que no ho és
-          Uuuuuuuu...
-          Uuu... ??
-          Uuuuuuuu!!
-          ??
-          Uuu Uuuuuuuuu!!! – insisteix aixecant el braços
-          Uuuuu???!! Què em vols dir? – aixecant també els braços
-          Uuunnnn espant!!!!

15 d’oct. 2012

A penes


A penes són penes
si les estrenes
les nits, les llunes, les plenes
 
Són  bones escenes
 
les que escrivim amb venes
 
i trenquen esquemes

4 d’oct. 2012

Enèsimes


Enèsimes complicitats. Rialles. Carícies. Bones intencions. Satisfaccions.  Idees encertades. Amistats. Postes de sol. Celebracions. Sobretaules. Cançons …

Enèsims colors. Viatges. Somnis acomplerts. Llençols perfumats. Menjars casolans. Mots encoratjadors. Petons…

De tot allò oposat, només l’ estrictament necessari.

25 de set. 2012

Dins un semàfor

No sabia què fer i es va ficar dins un semàfor, semblant-li aquell lloc d’esbarjo més discret que qualsevol altre. Aquí no em trobaran, va pensar.
Mirà al seu voltant i veié varis botons de colors, i al centre una pantalla diminuta en la que podia contemplar què passava a l’exterior.

Restà asseguda durant una bona estona, observant com el semàfor, de forma autònoma treballava, i com el trànsit responia a les seves ordres: vermell parar, verd avançar. S’adonà de seguida que la interpretació del color groc era dispersa.
Després, la curiositat parlà, i pensà que potser podria jugar una estona. Premé el botó vermell i els vehicles minoraren fins aturar-se a la línia blanca. Esperà uns segons i premé el botó groc, veient com automàticament un home accelerava el pas per creuar el pas de vianants. Premé el botó verd i els vehicles avançaren.

Així, jugà durant una estona amb els tres botons, intentant seguir l’ordre lògic que coneixia: vermell-groc-verd-groc-vermell... Fins que la sensació de control i poder s’apoderaren d’ella i s’arriscà modificant la seqüència: vermell-verd-groc-groc-verd-vermell-groc-vermell... i al minut ja havia col·lapsat el trànsit. Corredisses de vianants, un senyor a terra, una anciana amb un atac de nervis i una dona amb un cotxet enmig del carrer sense saber si anar endavant o enrere.

Allò la divertia més que una altra cosa, i no només no parà, sinó que descobrí un botó nou de color blau que sense pensar-s’ho massa premé. A l’instant aparegué un agent de la guàrdia urbana del no res per intentar posar ordre, i com els vehicles seguien intentant obeir el ritme del semàfor sense arribar a fer-ho del tot bé, començà a posar multes a tort i a dret. Però com se li anava de les mans la situació, se situà enmig del carrer per controlar per ell mateix el trànsit.
Pretenia anul·lar el poder que recent havia adquirit i això a ella no li va fer gaire gràcia. Així que accelerà el ritme del semàfor per esgotar el guàrdia insolent. Però l’atracció se li girà en contra i veié, a través de la pantalla diminuta, com l’agent s’acostava al seu amagatall i desconnectava l’aparell.

Automàticament es quedà sense corrent i els botons ja no responien a la seva pressió. Se li havia acabat el joc.
El nou joc seria ara, descobrir com punyetes sortiria del semàfor si estava desconnectat. Mirà per la pantalleta i cridà perquè la sentissin. Ningú la veia ni la sentia. Curiosament allò era precisament el què anava buscant a l’inici del dia, però ara ja no ho trobava tan divertit.

18 de set. 2012

Resistència


S’acaba l’estiu i avui no ha pogut veure la lluna… ni el sol. Entre reunió i reunió gestiona les emocions i es resisteix a no perdre’s entre els boscos que tant bé l’han acollit. El seu voltant sembla escriure’s a pantallades de power point. S’alça sobre una branca figurada per prendre distància i adonar-se’n que res no és tant important. El teclat avança lent i necessita beure aigua a cada instant. L’envaeix una sensació estranya de sequera mentre entén que no cal entendre tantes coses.

Caldrà tard o d’hora, tornar a les nits amb lluna, amb històries o sense. Als dies sense còpies. A la llibertat. Cal fer per tornar.

I mentre: resistència.

5 de set. 2012

Petits dons


Torna a mirar el color daurat dels camps de cereals segats. És el capvespre després d’un dia al paradís. Jeu serè sobre una roca i recorda el rierol que ha creuat amb decisió mentre una papallona s’aferrava al manillar. Reviu el so de les fulles seques sota les rodes o l’olor dels eucaliptus,  i torna a sentir el plaer d’allò efímer d’aquests petits dons.

Alça els ulls i mira el núvol que fa unes hores ha tocat amb les mans. Ara és de color violeta i sembla inflat de felicitat.
 
Demà, de nou, a desxifrar el camí amb la llum pel davant entenent el privilegi de saber-se escortat pel cel. Sense més ni menys.

3 de jul. 2012

Fins que s’esgoti la pell

Jugant amb la seva absència
salta volteja s’amaga corre i cau
S’esguerra la faldilla
s’esquinça la pell i sagna
Goteja llàgrimes roges:
ardents despulles que deixen rastre

Són els fantasmes amb qui entrebanca
quan divaga pels carrers de somni
ferint-se amb cada esquitx de memòria seva

Sense permís agosarats
creixen dins seu i
es fan més grans del que mai no han set

No pot guanyar-los però si jugar-los
seguir corrent seguir caient seguir sagnant...
fins que s’esgoti la pell

28 de juny 2012

Converses espontànies 7

Un alumne aixeca la mà a classe de matemàtiques.

-          Porto dies donant voltes a una idea i trobo que hi ha un forat teòric en aquesta matèria.

-          Tu diràs – el convida el mestre.

-          Si divideixo la tonteria entre dos, obtindré dos tontos. Però, en canvi, si multiplico la tonteria per dos, també obtindré dos tontos. M’ho pot explicar?

-          Quina pregunta més tonta... - determina el mestre.

19 de juny 2012

L'artista ambulant

La seva obsessió l’havia portat fins aquella situació. Feia un any que no tenia res en propietat més valuós de vint euros. Però aquell,  havia estat el seu dia de sort, després de molt de temps. L’havia trobada al costat d’un contenidor, abandonada, en un estat immillorable. Ferma, de color gris, amb reposa caps, reposa braços i fins i tot amb rodetes! Perfecte per la seva vida ambulant. Fart de seure als bancs de l’Estació de Sants, on hi passava la major part del dia, aquell regal inesperat, suposava un salt qualitatiu en la seva confortabilitat creativa.

De content que estava, decidí fer-la rodar per tots els passadissos de l’estació per mostrar-la a tothom. S’assegué a sobre i la feu lliscar amunt i avall com si d’un patinet es tractés.  Al final, cansat i emocionat, l’aturà al costat del dispensador de bitllets. I allà, assegut a la seva nova adquisició, començà la seva jornada laboral.
Un a un va anar agafant, com cada dia des de feia un any, els rebuts caiguts i oblidats de la gent que comprava el bitllet del tren de rodalies. No intimidava a ningú, ni demanava res, només esperava que oblidessin el paperet per poder recollir-lo. Tant li feia que hi deia el rebut. Li interessava el dors del paper. La part blanca. 
Quan va tenir els primers vint rebuts a les mans, va fer la primera pausa, com cada dia des de feia un any. Però aquell dia, decidí rodar la cadira nova fins l’entrada de l’andana 20. S’assegué, tragué l’únic carbonet que tenia i començà a dibuixar. Cada rebut, cada trocet de full en blanc, era una oportunitat per regalar. Dibuixava les cares dels passatgers que anaven i venien i després els hi donava. Caricatures de traçat ràpid que plasmaven amb exactitud com ell els veia. Dibuixava homes i dones adults. Mai dibuixava animals ni infants. Només podia dibuixar aquells que tenien un ànima madura, perquè la seva habilitat era entreveure les emocions dins la fisonomia de cadascun. Podia veure la tristor dins l’aspecte emprenedor d’un executiu, l’alegria dins l’aspecte fatigat d’una anciana encorbada, l’espera dins una jove estirada, la ira dins un home de cara afable, l’orgull dins un tímid bibliotecari... Podia veure els sentiments que ni els seus propietaris eren capaços d’identificar.

7 de juny 2012

El món desplaçat

Obre el calaix dels coberts i hi troba un llibre. Se’l mira i tot seguit observa la prestatgeria i de sobte li agafa un no-sé-qué a dins de pensar que potser el món s’ha desplaçat. Què passaria si a la prestatgeria hi trobés cotó fluix i a la farmaciola tulipes i al jardí bitllets i al moneder petxines i a la platja botes i al sabater olives i a l’olivera notes de música i al pentagrama una cullera…!!

I li ve una angoixa tan intensa que corre a mirar-se al mirall. Però el mirall està penjat tort i hi veu una tauleta i els seus pressentiments es confirmen i esclata en plors i sanglots que fan tanta llàstima que els veïns acudeixen a consolar-lo. Però passen hores fins que no surt de la seva desesperació i accepta una tassa de til·la que mira detingudament abans de beure, no fos que a dins hi hagués una bombeta o un esquirol.


31 de maig 2012

Descobriment


Ell va descobrir aquell amor
un diumenge d’hivern amb una tassa a les mans
Un vespre de primavera llegint fulls en blanc
Un matí d’estiu despertant-se d’ un somni intrigant

Va descobrir aquell amor
a l’edat de cinquanta anys
quan s’esvaí amb els seus alumnes al davant
i només la veia a ella amb el pensament en blanc

Va descobrir-lo en l’ instant
que va inventar la seva olor i la seva pell
tan lentament
que de poc no l’agafa per sorpresa

26 de maig 2012

Vestuari emocional

Què donaria per tenir una faldilla a prova de xocs! De color verd, que s’ajustés bé a la cintura i què vibrés quan intuís un cataclisme. Que canviés de color quan el què penso no està en harmonia amb el què sento. Que m’estrenyés les cames per impedir-me entrar en debats idiotes i cicles absurds. Que s’obrís en globus per enlairar-me ben amunt quan les ironies són massa feixugues a les espatlles. Què donaria per tenir una faldilla que m’impedís mirar-me els peus quan estic preocupada, o somiar realitats anticipades!

17 de maig 2012

Provisions

-          Posi’m cent grams de sol matiner tallat en rodanxes ben fines, sisplau.
-          De quina estació?
-          De l’estiu.
-          El sol matiner d’estiu no li durarà gaire a la nevera.
-          No pateixi, tinc previst congelar-lo.

10 de maig 2012

Mala nit

Has despertat a mitja nit, quan el sol encara era enllà alimentant esperances alienes a l’altre banda del món, i t’has vist xipollejant en una bassa sagnant de suor. Immers fins el coll en un desassossec sense nom, aterrat, impregnat d’un no-sé oblidat, respirant els teus propis batecs, ennuegant-te.

T’has vist sense alè, cercant la lluna en les tenebres. Perdut, sense estrelles, sense llum; fosc com els badalls en les parpelles i no has trobat res més que el silenci ressonant endins.

Minut a minut has pregat al temps que no s’aturés, que lluités en la vigília, que et regalés el sol, que esfumés fantasmes muts i t’eixugués les pors. Li has pregat que et retornés les venes, i el blau i el groc i el verd... i et dibuixés de nou!

2 de maig 2012

Identificació

Quan vaig veure com treien aquell cadàver de l’aigua, vaig cridar:

-          Sóc jo! Aquesta sóc jo!

Tots em miraren sorpresos, però jo vaig continuar: Sóc jo… Les arracades que em va regalar l’àvia, la roba, les sabates… Sóc jo.
-          Sóc jo! ... Sóc jo! –els cridava i no em feien cas, perquè no entenien com jo podia ser aquell cos que havia portat el mar aquell matí.

24 d’abr. 2012

Instruccions per pujar escales

(gràcies a Cortázar)

A ningú se li escapa que de tant en tant el terra es plega de manera que una part puja en angle recte en la perpendicular del pla del terra, i després la part següent es col·loca paral·lela a aquest pla, per donar pas a una altra perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línea quadrada fins alçades tremendament variables. Si amb les mans s’agafa una de les parts verticals i una de les horitzontals, s’estarà en possessió d’un esglaó. Cadascun dels quals, format per dos elements, se situa una mica més amunt que l’anterior. Aquest és el principi que dona sentit a l’escala, donat que potser altres col·locacions crearien formes potser més boniques o decoratives, però incapaces de traslladar d’una planta baixa a una primera planta.
Les escales es pugen de front. D’esquena o de costat resulta especialment incòmode. L’actitud natural consisteix en mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap erigit, sense passar-se per no deixar de visualitzar els esglaons superiors, i respirar lentament i de forma regular. Per pujar una escala es comença aixecant aquella part del cos situada a baix, a la dreta, embolicada quasi sempre en una sabata, sabatilla o bota, i que, generalment, cap exactament dins l’esglaó. Una vegada col·locada aquesta part –que anomenarem peu- en l’esglaó, es recull la part equivalent de l’esquerra –també anomenada peu, però sense confondre’s amb l’anterior peu-, i portant-la a l’alçada del peu, es col·loca en el segon esglaó, de manera que aquí hi descansi el peu, i en el primer hi descansi el peu. Els primers esglaons són els més difícils fins a assolir la coordinació necessària. Vigilar especialment de no aixecar alhora el peu i el peu.
Arribat així al segon esglaó, només cal repetir alternativament els moviments fins a arribar al final de l’escala. Se surt d’ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la deixa fixada en el seu lloc, d’on no es mourà fins que decidim baixar-la.

17 d’abr. 2012

Converses espontànies 6

Aquest matí la noia de la cafeteria que sovintejo em porta el tallat de rigor. Me’l miro i observo que amb l’escuma de la llet ha fet un dibuix.
La miro i em somriu orgullosa.

- Tenim el dia artístic, eh!  Què és?, -li pregunto.
- Depèn de com ho miris. Pot ser un cor…  o un cul… Tu tries.
- Com quan observes els núvols.
- Com quan observes la gent.

10 d’abr. 2012

El circ romà


En un espai situat sota les grades del gran circ romà i destinat a albergar el bestiari, es troben apilonats molts, moltíssims cristians de totes les edats. És temps de persecució, una de les més grans persecucions mai viscudes, i els cristians no són apresats un a un, sinó torturats en massa. És un espai ampli però fosc, doncs només entra una petita claror per un passadís que porta a la sorra i des d’on arriba el murmuri del públic. Hi ha també gladiadors, disposats amb el casc, l’escut i la llança, i amb aquesta curta cuïrassa que deixa al descobert parts vitals del cos com el coll i l’abdomen. Són homes bells, no tant pel seu rostre sinó pel seus cossos robusts i armònics. Alguns presenten cicatrius de velles ferides. Pertànyen a països sotmesos a Roma; prisoners de guerra que lluiten per no morir.

Un gladiador anomenat Cabul, d’uns dos metres d’alçada –un autèntic colós, ros com la mel i d’ulls blaus com el cel- es dirigeix a un vell que vesteix de blanc. “Pare blanc, si les feres et respecten, jo hauré de matar-te. Aquesta és l’ordre, malgrat em desagrada profundament.” L’ancià el mira serè alhora que el vigilant ordena a cops de fuet: ”Els cristians als lleons! Tots!”

El vell al capdavant i la resta, caminen cap a la sorra apinyats els uns contra els altres. Les dones ploriquegen sense forces, les criatures bramen i els ancians defalleixen en braços dels més joves. En sortir a cel obert, el sol encegador impedeix que el grup pugui veure cap on va. Es mouen lentament com si caminessin creuant la boira. Després d’haver passat tants dies tancats en la foscor i humitat de les presons, aquella claror es clava  als ulls com agulles. Per la fressa que hi ha, però, són concients de la gentada. Què hi ha a la ment humana que obliga a aquesta gent a contemplar la crueltat i els sofriment dels altres en forma d’espectacle?, es pregunta l’ancià. A la part més baixa de les grades, on toca el sol, està el poble més baix i, a la part d’ombra el patriciat. Togues, ventalls de plomes, joies i en el centre del podi imperial el Cèsar, un hombre obès, cínic, coronat de flors i vestit de púrpura.

El grup de cristians són empesos fins el centre de la plaça. S’agafen de les mans, s’apinyen i de sobte sona un corn que serveix de senyal de l’atac bestial. Un lleó s’hi abalança fent un salt, derribant l’ancià i clavant-li una dentada a l’espatlla. La túnica blanca es tenyeix de vermell. Una manada de feres es precipita a salts sobre els cristians. Una lleona, d’una urpada arranca un nadó dels braços de la seva mare, que cau ferida sobre la sorra. En comparació, els cristians sóm molts i les feres poques, i aquestes saciades ràpidament, més que devorar, maten per matar. Derriben, desgarren, llepen una mica i canvien de presa. El poble s’indigna per la manca de reacció dels cristians i perquè troben les feres poc ferotges. I així criden: “Mort! Mort!”.

L’emperador fa un senyal, i les feres són retornades a les seves gàbies. Entren els gladiadors per assestar el cop de gràcia. La multitud crida els noms dels seus preferits: “Cabul!, Ilíric!, Daci!, Hèrcules!, Traci!, etc.”. Cabul corre cap a l’ancià mentre la gent li reclama que el faci patir, però pel contrari s’ajup i li parla a cau d’orella: “Pare blanc, perdona’m”. Després s’incorpora i crida: “Salvi, Cèsar emperador!”. La resta de gladiadors s’atura en perfecta formació, ferms i magnífics com estatues de gegants, i esperen resposta de l’emperador. El públic brama embogit. Uns, acompanyen el seu gladiador i altres demanen la mort per als cristians. El Cèsar s’alça d’entre el cercle dels seus patricis i la multitud emmudeix esperant el veredicte. El silenci es fa etern. A l’instant però, amb decisió mecànica aixeca el braç dret i abaixa el polze.

El gladiadors es mouen hàgils, degollen als cristians malferits i els que encara lluiten per defendre’s. En Cabul es mantè al voltant del vell malmès. En certa manera el cobreix. No vol que pateixi més. Empunya la seva espasa amb les dues mans, l’alça per sobre el cap amb el braços ben extesos i mira el cel maleïnt l’emperador. Quan abaixa l’espasa amb tota l’embranzida que li és possible, mira als ulls de l’ancià pregant els seu perdó, i li clava l’espasa al cor. Tot el Coliseum s’omple de crits i ovacions. És el final d’un espectacle més... És el final de moltes vides més...

4 d’abr. 2012

Converses espontànies 5

Dos excursionistes s’aturen en el camí per contemplar una preciosa casa rural.

-          Fixa’t que bonica és la inscripció que hi ha a l’entrada. -Diu un d’ells.

Una rajola gravada amb un “Benvinguts a aquesta llar” llueix ben visible en el mur de l’entrada.

-          Bonica sí. Però curiós.- diu l’altre.
-          Curiós?
-          Curiós que a l’altre costat de la porta hi hagi aquest altre rètol de “Gos perillós”.

27 de març 2012

Primavera

1r   Astènia
2n   Aptèria
3r   Absència
4t   Angúnia
   Ardència
   Amnèsia

20 de març 2012

Caramels de colors

El nen de la motxilla verda venia cada tarda, a les sis i deu minuts en punt, després de l’escola. Devia tenir uns cinc anys, menut, de cara estreta i pigada i amb uns cabells fins i rossos que li queien a la cara dificultant la visió d'uns ulls que s’intuïen ben desperts.

Entrava a la botiga sol, fent sonar la campaneta de la porta. Sense mirar el mostrador, caminava decidit pel passadís del fons fins el final, girava a mà dreta i caminava pel següent passadís. Feia el mateix amb el tercer i el quart passadís, recorrent la botiga sencera en silenci i el cap cot. No mirava els productes dels prestatges, ni les galetes, ni les xocolatines, ni els refrescs. Fins que arribava al mostrador i es concentrava en un bol de vidre gros on hi tenia els caramels tous.
S’enfilava de puntetes i ficava la mà menuda dins el bol. Agafava un caramel embolicat amb paper de color rosat -el de maduixa- , un altre de taronja, un altre de color groc -de llimona- , un de color blau -de pinya- i un de cor vermell -de cirera- . Els anava col·locant un al costat de l’altre, ben alineats i seguint una lògica cromàtica. Després em lliurava els 25 cèntims que valien, em donava les gràcies i marxava amb els caramels desats a la butxaca.
Hi havia dies que no quedaven caramels de maduixa, o de taronja, i llavors, marxava amb les mans buides, sense dir res. Però l’endemà hi tornava. Vaig trigar uns dies en adonar-me que, si no podia tenir la seqüència sencera, no se’n quedava cap ni un.

Un dia que no em quedaven caramels de llimona, abans que marxés amb les mans buides, vaig preguntar-li si li agradaven els caramels de maduixa. Va dir que sí amb el cap. Així que vaig treure un caramel amb paper rosat i el vaig deixar a sobre el mostrador. Després li vaig preguntar si li agradaven els caramels de taronja. Va tornar a afirmar amb el cap. Vaig posar-ne un al costat de l’altre. Vaig preguntar-li també si li agradaven els caramels de pinya i de cirera. Va fer que si amb el cap i vaig treure els dos caramels. Només faltava el de llimona. Se’ls va mirar i li vaig dir:

- Perquè no te’ls emportes? Avui te’ls regalo jo!

Llavors em mirà seriós i em digué que encara no sabia sumar ni restar.
- I això?- Vaig fer jo –Si els caramels són per menjar!

- Aquests no me’ls menjo. Són per a construir un castell de colors.-Va respondre’m.

- Un castell de colors?

- Sí. La mare va dir-me que el pare tornaria a casa el dia que aconsegueixi fer una castell de caramels amb el mateix nombre de caramels de cada color! I com que encara no ser sumar ni restar, prefereixo comprar cada dia un caramel de cada color i així sempre tinc la mateixa quantitat de cada.

- I saps què?- va seguir amb un somriure d’orella a orella. - Que ja tinc construïda la primera torre!

12 de març 2012

Estaré

Estaré contemplant els núvols. Somiant. Tractant de deixar en el meu cor l’immensa petjada de l’amor. Carregant-me a l’espatlla un sac ple de gotes de pluja i dels poemes que cerquen la meva mida, esperant asseguts a la vorera que jo els reculli i pugui treure a la llum la gran resposta, el missatge, la diferència entre una vida i una altra, entre el cel i la terra.

6 de març 2012

Converses espontànies 4

Una titella explica a una altra:

-          Avui, per fi, he aconseguit caminar adreçada!

-          Això és el què tu et penses, ingènua.
...

-          Això és el què vull creure, incrèdula.

27 de febr. 2012

Dia sense A

Obro els ulls un jorn més i em llevo. Em dutxo i esmorzo un té i un brioix. No trobo el que solc ingerir però m’és bo. El jersei del color del cel és brut i em poso el vestit verd i les botes negres. Miro el rellotge. És moment de sortir.
Cerco l’objecte de ferro que em serveix per cloure el pis. On és? Busco l’estri dins els mobles. No trobo res. Crec que és dins l’objecte que porto per dur els diners i els documents. Però, no recordo on és... Què ocorre? No recordo on tinc les coses. I no recordo els noms. Mots que són d’ús corrent. És com si el meu lèxic interior perdés contingut...
Surto del pis, movent el tren inferior fins on tinc el ciclomotor. Condueixo fins el lloc on obtinc el sou i noto que quelcom ocorre. No reconec els estris que tenen tres llums de tres colors que indiquen si pots conduir o no. De color vermell, groc i verd. Com es diuen? Veig els cotxes, les motocicletes, però desconec els vehicles vermells voluminosos que duen gent dins.
Entro dins l’edifici on suo el sou i dic ‘bon jorn’. Em miren sorpresos. Se que l’expressió no és comú. Moc un peu i el següent fins un lloc de reunions i pretenc dir quelcom entenedor. Em miren decebuts. No comprenen res. Perquè no dic res. He perdut mots i el que signifiquen. He perdut els objectes dins el meu enteniment. M’estresso i ric. Ric del ridícul i em surten jijis ridículs. Vull riure fort però no puc.
 
No sé com resolc les hores, però per fi plego i em retiro. N’he tingut prou. Moltes coses sense nom. Potser en unes hores recupero el que he perdut.

14 de febr. 2012

Benedettitant

De vegades, afortunadament, somrius i no importa la bellesa, la vellesa o allò que realment ets, sigui molt o poc.

Somrius com si fos una revelació i el teu somriure anul·la tots els anteriors. Caduquen a l’instant els teus rostres com màscares, els teus ulls durs, fràgils, com cristalls rodons. La teva boca mossegada, el teu mentó capritxós, les teves parpelles pesants i la teva por.

Somrius i neixes. Assumeixes el món, mires sense mirar, indefens, despullat, transparent. I potser, si el somriure ve de molt, molt endins, pots plorar senzillament sense desfer-te, sense desesperar, sense evocar la mort ni sentir-te buit.

Plorant només plorant, llavors el teu somriure, si encara existeix, apareix entre les llàgrimes i es torna arc de Sant Martí.

8 de febr. 2012

Pot ser..?

CORAZÓN
COEUR
HEART

COR


Pot ser que l’espanyol posi motius, allà on el francès posa diners i on l’anglès hi posa art?

Pot ser que el català no necessiti res per posar-s’hi?


Quina tonteria...

1 de febr. 2012

Sospirs

Glops d’aire que duem amagats en una butxaca menuda de l’ànima
Allà on hi ha de tot i no-res, impassible
allà on no pluja ni vent arriba
allà on acudim en els casos d’emergència:

Sigui quan l’aire no arriba endins
sigui quan et mires amb cristalls glaçats
quan t’adorms enmig la plaça del món
o quan no trobes consol ni ajuda.

Sigui quan la teva essència vol mostrar-se
sigui quan el desig t’ennuega
quan ensumes el millor aroma de l’any
o quan per fi entens el secret de la vida.

26 de gen. 2012

El ciberespai

Comprenc (comprenc?) l’accés a una world wide web, a través d’un browser seguint un cercador per baixar-me a la velocitat de l’ample de banda, un pdf de 70 kilobytes.

Comprenc connectar-me a un lloc cool del ciberespai com una cibernauta autodidàctica.

M’asseguro amb passwords, usuaris i contrasenyes criptades. Si cal, m’invento un avatar per  xatejar a la comunitat virtual. Només si cal. Envio correus, penjo posts, linko i comparteixo sense filtres docx, xlxs, ppts, jpg, tiffs, bla, bla, bla….

Miro els icons, surfejo, navego però m’acabo marejant! Intento seguir el ritme interactiu: el facebook val. Però ja no més: twitter, pitter, spotter, i la mare que……

Crec que m’he fet gran.

17 de gen. 2012

S’inventava el seu propi idioma

S’inventava el seu propi idioma. I li creixien els ulls.
Veia coses que mai ningú ha vist. Les veia!
Camins dins els núvols, mirades entre muntanyes, estrelles sota les pedres.
Descobria els fils del vent que tensen les branques dels arbres, les carícies dels rius sobre les roques, l’esbufec de les papallones en volar.
Caminava lleuger, descalç i amb l’ànima despullada com un fullet invisible. Omplia de noves paraules i riures les parets del seu món i esquitxava d’innocència tot aquell que el mirava sense veure res.

11 de gen. 2012

La faula dels esquirols i els propòsits

Un dia,una família d’esquirols es reuniren en assemblea en una clariana del bosc.

Es preguntaven sobre els propòsits per a l’any nou, asfixiats per la grandiositat de la tasca. Es miraven els uns als altres, estràbics per l'angoixa d'haver de decidir quins serien els motors vitals del nou any.

- Els esquirols som petits, els propòsits són grans!, es queixava un.

Sí, sembla que la paraula intimidava els esquirols. Cada lletra pesava com una solemne promesa.
- Enfilar-se pels arbres és un propòsit?, preguntava aterrit un altre.

Doncs, enfilar-se pels arbres no era un propòsit. Els propòsits són més seriosos, transcendents i voluntariosos. Titànic s'aparella amb propòsit. Sacrifici es relaciona amb propòsit. Esforç també. Enfilar-se als arbres, en absolut. En suma, propòsit era una paraula espantosa.
Els esquirols s'enfrontaven a un significat desproporcionat. Es veien sincerament incapaços d'aguantar el pes del futur sobre les seves petites espatlles.

- Espereu companys, tinc una solució!, va cridar exultant un.
Saltironant d'excitació, l’esquirol que havia demanat la paraula plantejà la qüestió així: moure l'accent de la paraula "propòsits" una síl·laba a la dreta, fins convertir-se en "proposits", com un diminutiu.
 
En repetir mentalment, els esquirols van sentir immediatament gran alleujament en el seu pit. Era, en efecte, una paraula amistosa. Els grans projectes, els grans objectius, les aspiracions a llarg termini es van difuminar màgicament en petits, desitjos lleugers i pessigolles desenfadades que van enfilar cap els arbres els nostres revitalitzats esquirols.
 
Els proposits cabien en una butxaca, es podien prestar com les bales, guardar en un prestatge, inflar com els globus i deixar anar com una baldufa. Ja mai, mai de la vida, els donarien por.

2 de gen. 2012

Belle Epoque

Fa vint anys, durant una tarda de juny, en el pati de l’escola, en Lluc i els seus companys es graduaven. No sabien si es tornariem a veure, no sabien que els deparava el futur però se sentien capaços de tot.

Tenen la intenció de retrobar-se d’aquí unes setmanes, i possiblement tindran una llarga llista de noms que no relacionaran amb cap rostre. Però això no és el que més importa. Quan sigui el moment, es trobaran tractant d’endevinar qui és qui i serà llavors quan tindran constància de la importància de la infantesa, d’haver escoltat la mateixa música, d’haver jugat als mateixos jocs, d’haver compartit la mateixa mestra...

Aquell dia, una part de tots ells tornarà a sentir l’espurna de l’ innocència i la valentia,  i tornaran alleugerits a les seves vides quotidianes.