Obro els ulls un jorn més i em llevo. Em dutxo i esmorzo un té i un brioix. No trobo el que solc ingerir però m’és bo. El jersei del color del cel és brut i em poso el vestit verd i les botes negres. Miro el rellotge. És moment de sortir.
Cerco l’objecte de ferro que em serveix per cloure el pis. On és? Busco l’estri dins els mobles. No trobo res. Crec que és dins l’objecte que porto per dur els diners i els documents. Però, no recordo on és... Què ocorre? No recordo on tinc les coses. I no recordo els noms. Mots que són d’ús corrent. És com si el meu lèxic interior perdés contingut...
Surto del pis, movent el tren inferior fins on tinc el ciclomotor. Condueixo fins el lloc on obtinc el sou i noto que quelcom ocorre. No reconec els estris que tenen tres llums de tres colors que indiquen si pots conduir o no. De color vermell, groc i verd. Com es diuen? Veig els cotxes, les motocicletes, però desconec els vehicles vermells voluminosos que duen gent dins.
Entro dins l’edifici on suo el sou i dic ‘bon jorn’. Em miren sorpresos. Se que l’expressió no és comú. Moc un peu i el següent fins un lloc de reunions i pretenc dir quelcom entenedor. Em miren decebuts. No comprenen res. Perquè no dic res. He perdut mots i el que signifiquen. He perdut els objectes dins el meu enteniment. M’estresso i ric. Ric del ridícul i em surten jijis ridículs. Vull riure fort però no puc.
No sé com resolc les hores, però per fi plego i em retiro. N’he tingut prou. Moltes coses sense nom. Potser en unes hores recupero el que he perdut.