Des del finestró veig com s’alça el dia.
La tramuntana ha amainat després d’una nit sense precedents i la ruda pedra
rep amb alegria els primers raigs de sol.
Una vegada més, sobreviscuda la
tempesta, la cresta rocosa, banyada per les onades, sosté aquesta construcció
que avui abriga un petit hostal, testimoni que els hiverns al far mai no són
fàcils.
Les nits com la que acabem de superar reforcen la percepció que tinc de la
duresa d’aquest entorn oblidat. Impertorbable.
Miro endins, l’àmplia habitació
que ens ha acollit deixa palesa el pas de la tempesta. L’espai sembla esgotat.
Encara tinc present com el vent s’escolava per la xemeneia afeblint el foc i
estremint cadascun dels mobles. Hi ha cendres per tot arreu, roques falcant les
portes, tres llits apinyats davant la llar de foc i mantes. Moltes mantes.
També hi són les dues dones de ferro amb cor de sucre que encara dormen. Ara
plàcides. Ha estat una nit dura, en la que la tramuntana xiulava incisiva i
ressonava en els timpans.
Tot i així, no hi ha res
que la companyonia, la bona música i una copa de vi, no pugui entomar. Tornarem
aquí. Algun dia. Així o diferent. Tornarem.