A les 9:00 en punt ja tinc l’Enric a la sala d’espera. El faig entrar al meu despatx, s’asseu a la butaca com cada setmana a la mateixa hora des de fa 15 mesos i em mira seriosament.
- Crec que el secret de tot es troba en el blat de moro.- afirma tranquil i segur de sí mateix.
- En el blat de moro?- pregunto encuriosida.
- Sí. En el blat de moro.- repeteix.
Me’l miro serena, intentant dissimular el somriure que em ve als llavis. Amb quina me’n sortirà avui, penso.
- Crec fermament que el blat de moro és una reproducció a petita escala del sol. És a dir, que són cèl.lules de sol.
- Cèl.lules de sol?- l’insto a continuar.
- Sí!- afirma convençut- Els grans del blat de moro són cèl.lules de sol acollides en la terra en forma de panotxa. Però l’error es troba en deixar-les juntes.
- Què vols dir juntes?- pregunto.
- Vull dir que si deixem els grans de blat de moro dins la panotxa impedim que creixin individualment. I així impedim que es facin més grans.
- Vols dir que si separèssim els grans, es farien més grans?- pregunto, seguint-li la veta.
- I tant! Es farien més grans i més poderosos! Les cèl.lules de sol creixerien fins a fer-se mini sols, plens d’energia i poder!- exclama tot aixecant-se i gesticulant amb els braços.
- Així doncs, - continuo- segons el que m’estàs dient... si les persones ens distanciem les unes de les altres, ens serà més fàcil crèixer individualment i ens farem més fortes? Vols dir això?- li pregunto intentant llegir entre línies.
- No!- em mirà emmurriat mentre torna a asseure’s i es creua de braços- No m’has entès gens ni mica!
- I doncs? Què vols dir-me amb tot això del blat de moro?
- Vull dir que a partir d’ara em menjaré les crispetes d’una en una i no a grapats!