Burlesque per un dia

"Burlesque" és un terme que ve de burla. És una manera de prendre's les coses i la vida. Amb gràcia, picardia, suggerencia i molt femenina.
Té el seu què. La meva antítesi... 

Aquell dia ens vam llançar a la cerca dels possibles signes del nostre burlesque interior. Predisposició no hi va faltar. Potser una copa de vi hauria ajudat...
Ella, la inspiració, s'hi va esforçar. La inspiració anava vestida amb una faldilla amb volants i unes calces també amb  volants. Es movia amb una gràcia entrenada i amb uns tacons projuanetes. Però sha de dir que era cuqui.
Ens va fer pintar els llavis de vermell i posar-nos una flor descomunal al cap. Ens va fer connectar amb el nostre temple de buda. Ens va recordar on teníem les nostres corves. Ens feia obrir la boca i tocar-nos el paladar amb la llengua. Ens va fer coquetejar amb mariners imaginaris dels anys 50... Ens va fer ballar com pollastres i amb cames cocacola.
S'hi va esforçar de valent.
Però no fou fins quan vam cridar totes alhora "sóc la hòstia", que vaig entendre que sí.
Que si! Que som la hòstia per haver fet tot el que la inspiradora ens va suggerir i que vam riure fins a fer saltar les flors del cap.

Burlesque per un dia en la millor companyia.

Subjectes objecte

O... objectes subjectes?

Per les circumstàncies d’aquí i d’ara,

per la història d’ahir, de fa 4 anys i de fa 3 segles,

pel poder d’uns i dels altres...

pels interessos i per la manipulació,

per les emocions, pels sentiments innats i els adquirits, 

per la cultura i la llengua.

Perquè toquen el cor, la pell i també la butxaca.

Per la dignitat,

pels nostres avis, els nostres pares i els nostres fills.

Per un futur més honest sigui on sigui i com sigui.

Però així no.

Per la democràcia.

Per ser subjectes amb llibertat i no objectes emmanillats.

Hi ha una dona nova en mi

Una dona inesperada que ha vingut per quedar-se. Una dona, a estones intuïda però no sempre així; ni per mi mateixa. Quina dolça sorpresa.

Aquesta dona porta a la sang una sensibilitat màgica, diria que fins i tot poderosa, nodrida d’un amor inesgotable i ric. Generosa en paciència i tendresa, té un do innat per la calma.

Sóc la mateixa de sempre, però tinc noves venes i nova pell. M’agrada.

Per tu, filla. Hi ha una mare en mi que sense tu no hauria conegut mai.

Imatges pròpies acumulades

Un sentiment de no sé quin racó del meu cor-cap m’aixeca del llit per tornar aquí, com un volcà endormiscat que sent que podria entrar en erupció en qualsevol moment... T’he trobat a faltar.

Torno aquí, al punt que vaig deixar sense comiat perquè no vaig marxar mai. Va ser la vida qui m’allunyà per un temps... la maternitat, la feina, la casa i un mar d’excuses per no trobar el temps ni les paraules. Així que, aquí estic amb milers d’imatges pròpies acumulades que si no surten ves a saber què podrien fer dins meu. I millor no m’arrisco a arxivar-les perquè es morin de pena com un animal tancat. Les deixaré sortir sí. Poc a poc. He trigat,  però aquí estic. T’he trobat a faltar.

Vides alienes

Avui ha estat un dia d’aquells que es composen de trossos de vides alienes, i la que narra els va enganxant des del silenci amagada darrere una mirada atenta. Un dia, d’aquells que assisteixes a mils de converses sense estar convidada a cap d’elles, pel simple fet de compartir espai vital sense remei. Potser per mantenir els peus a terra, per conservar l’espai i el temps amb qui cohabites.

És un costum habitual. Primer intentes recomposar els trossos que t’arriben per a fer-los coherents. Perquè encaixin i s’ordenin en el teu cap. Fins i tot intentes aportar algun comentari. Per poder dir alguna cosa com segueixo aquí, veieu?

Però al cap de les hores, l’autisme és inevitable. Res és tan interessant ni enriquidor. Al principi t’enganxes a qualsevol cosa, perquè has dormit i comences fresc el dia; però al cap d’unes hores les converses es dilueixen des de lluny sense tocar-te; i al final del dia, la voluntat i la capacitat d’atenció semblen cosa de bojos.

Fins que s’esgoti la pell

Salta volteja s’amaga corre i cau

s’esguerra la faldilla

s’esquinça la pell i sagna

Goteja llàgrimes roges:

ardents despulles que deixen rastre

Són els fantasmes amb qui entrebanca

quan divaga pels carrers de somni

ferint-se amb cada esquitx de memòria seva

Sense permís agosarats

creixen dins seu i

es fan més grans del què mai no han set

No pot guanyar-los però si jugar-los

seguir corrent seguir caient seguir sagnant...

fins que s’esgoti la pell

Estatuació

Va assistir a la inauguració de la seva pròpia estàtua; un privilegi atorgat en vida.

Va ser un acte memorable, que va viure amb una sensació interna tant intensa que el deixà impertèrrit, fred, rígid i amb prou feines va poder dir quatre paraules al públic assistent.

Des d’aquell dia, el seu estat físic anà en detriment, com si les seves articulacions envellissin a preu fet, acumulant artrosi pròpia d’ancians. La seva pell es tornà molt sensible als canvis meteorològics, sentia la humitat als ossos quan plovia, li cremava la cara quan escalfava el sol i a l’ hivern se li esquerdaven els llavis, les mans i les orelles. Però el pitjor eren els vertígens i els atacs de pànic per la sensació de sentir-se observat a totes hores.

Un dia es despertà a mitja nit pels dolors i tingué un pressentiment de quina era la causa de tot aquella involució que el seu cos estava patint. Arrossegant una pesada massa i coixejant, es dirigí a la plaça on durant mesos havia estat convivint la seva estàtua, amb els arbres i els coloms. Li plantà el primer cop al cap amb penúria i ràbia, després un altre i un altre fins fer-la miques. 

Estratègia

Tinc un veí que és músic i els últims mesos només toca cançons tristes al piano. La melodia neix dels seus dits i s'escapa per les finestres com vapor de guisat creuant el pati de llums fins escolar-se dins el meu dormitori. La melangia de les notes flueix per cadascuna de les habitacions i, abans que pugui sospirar, la seva música ja forma part de la meva vida.

Me adonat que des que passa això, a casa, tots els matins, em sento com abans de llegir l’últim capítol d’una novel·la. Una nostàlgia s’apodera de la mecanització de les meves rutines diàries, allunyades de tota intenció. També, la meva mirada s’afligeix. Miro com en els comiats, com qui veu una posta de sol amb una maleta a la mà i una esquela a l’altra.

Tots els meus matins han començat a digerir-se amb un sabor que dansa entre la pena i el desencant, tot místic, alentit.

Avui, quan la música s’ha aturat i el meu ànim ha recuperat el seu estat natural, he decidit que no puc continuar així i en unes hores ja me fet amb un yembe i uns quants tutorials per aprendre a tocar.

Sé que no serà fàcil, però, si el meu veí ha estat capaç de causar en mi tal efecte entristidor, perquè no puc jo fer el mateix amb ell a la inversa?