Nadals rodons

Caldo, carn d’olla, canelons...
Cava, neules, torrons...
Cafè, copa, polvorons...
Regals, acudits i petons

Tips de collons!

L’harmonia de les molles

-          És l’harmonia de les molles.

-          L’harmonia de les molles?

-          Això mateix.

-          És el títol d’algun llibre?

-          No, no, és una teoria. Bé, és més aviat una manera d’entendre la vida i les relacions humanes.

-          T’escolto.

-          L’harmonia de les molles va arribar a mi a partir d’un somni. Fa molts anys d’això, però encara el recordo com si l’hagués tingut ahir nit.

-          Estic intrigada.

-          Recordo que estava a l’espai i que podia veure de molt i molt lluny el planeta Terra. La imatge era fascinant; era ben bé com les imatges que havia vist a la televisió, però més reals. El silenci era brutal. Amb això que, observant amb deteniment el planeta blau veig una serie d’espurnes brillants. M’hi vaig acostar lentament, no gaire, i vaig veure com des de baix sorgien espurnes que xispejaven aleatòries des de tots els punts del planeta. Era com si petites estrelles espeteguessin a l’atzar. Seguia el silenci. La curiositat era tan gran que m’hi vaig acostar una mica més, de manera que vaig poder veure de què es tractava. El que vaig veure era increïble. Inoblidable. Un espectacle  fascinant! No eren pas llums el què havia vist des de l’espai: eren persones! Sí, sí, cadascuna de les espurnes que veia, eren persones!

-          Persones?!

-          Sí, sí. Fixant-me més, vaig adonar-me que les persones que veia, tenien lligades als peus una espècie de molla que les feia botar des del sòl fins l’espai. Això feia que cada persona botés al ritme de la seva molla, amb un ritme propi. D’aquí venia l’efecte de xispeig que havia vist des de tan amunt. Era com una pluja inversa, des de la terra fins el cel, en la que les gotes eren persones. Jo al·lucinava.

-          Ostres!  i tant que al·lucinaves!

-          Però el més increïble fou el què vaig veure després. De sobte, entre el milions de bots que veia, vaig veure com una de les molles s’enlairava molt més amunt que la resta. Venia cap a mi, fins que en un instant vaig tenir just a un pam de la meva cara, una altra cara, que un segon més tard ja tornava a baixar. L’ensurt fou immens, però no només per la rapidesa amb que va aparèixer, sinó per la cara que vaig veure.

-          Quina cara?

-          No t’ho podràs creure. La cara que vaig veure de tant a prop, era jo mateixa! Sí, sí! Jo mateixa. Havia vist la meva cara amb el cabell enrera per la velocitat, i un somriure d’orella a orella. Aquella cara, és a dir, jo mateixa, em va transmetre una sensació de felicitat tan brutal que em va frapar fins les entrànyes!

A partir d’aquest somni vaig extreure la idea que cadascú de nosaltres porta una “molla” lligada als peus - figuradament parlant - que és per ella que ens movem, i que per tant, vivim. La molla és el que jo anomeno el ritme vital. Tots vivim d’acord amb el nostre ritme vital, el qual, segons les circumstàncies de la vida, s’accelera o aminora. I en tant que vivim, sentim i ens movem d’acord amb el nostre ritme vital. La relació amb els altres ve condicionada per la interacció entre els respectius ritmes vitals.

Imaginem doncs, dues persones intentant botar amb les seves molles alhora, intentant impulsar-se de la mateixa manera, o enlairar-se fins la mateixa alçada; és gairebé impossible. Les possibilitats que dues molles es moguin igual són les mateixes que dues persones sentin i visquin de la mateixa manera. És tan difícil coordinar els ritmes vitals entre ells! És per això que resulta fascinant quan, en un determinat moment de la vida, potser en un fugaç instant, potser durant unes hores, potser durant un període més llarg de temps, dues o més molles es mouen alhora i a la mateixa alçada. Això és el que jo anomeno el moment d’harmonia de les molles. És un moment màgic, inoblidable.

Pèl de peluix

Topo amb un gat inesperat.
Color canyella, pèl de peluix i ulls verd oliva.
M’ensuma, em toca amb la poteta i em llepa la galta.
S’acosta a cau d’orella i fent-me pessigolles amb el bigoti em diu que puc quedar-me.
Ronroneja i jau al meu costat sense mirar-me.
Esperant que l’acariciï.
Esperant que no marxi.
Irresistible..

Llistes

Miro l’agenda i veig un seguit de dates i hores llistades, que m’indiquen què faré al llarg del dia i la setmana. El llistat de correus esperant a la safata d’entrada. La llista de contactes. La llista de tasques pendents, la llista de tasques finalitzades. La llista de la compra, la llista de despeses.
La llista de coses a fer abans d’acabar l’any. La llista del què vull fer abans dels 40.  La llista de llocs on vull viatjar. La llista de llibres que vull llegir.
El currículum, una llista professional, l’experiència, una llista personal.
Les llistes de pros i contres, les llistes per decidir. Les llistes per reafirmar.
Llistes de prioritats, de segon nivell o de tercer.
Llistes subratllades, en negreta o fluorescents.

Llistes que controlen la vida...

Decideixo que hi ha coses que em nego a escriure en una llista. Existeixen, les visc i prou.

Converses espontànies 3

Un nen li pregunta al seu avi:

-          Qui va inventar el riure?
-          Va ser el déu del plor, que un dia de tant plorar, va relliscar amb el toll que deixaven les seves llàgrimes i es va fotre una bona nata. 
-          ??? – se’l mira contrariat.
-          Doncs que va ser tant còmic que va començar a riure!

Avui passa alguna cosa...

Una magdalena sobre la meva bústia
Un sofà enmig la plaça del barri
Un pallasso dormint al vagó del metro
Un senyor amb frac i patins
Una anciana amb una escopeta penjada a l’espatlla
Una nena de tres pams amb tacons i pintallavis
Un venedor ambulant que venia bíblies i kleenex
Tres guàrdia urbans sobre el mateix cavall
Un gat gris que m’ha saludat
…

El record

La música, el sabor i aquesta sensació calenta que em va negant per dins. El record, la paraula, la tendresa i totes aquelles coses que em van fent mica en mica, que dibuixen el camí de les venes que em van regant la pell, omplint-me de pensament, d’aigua salada, de lluna tallada a grills, del nom en el que habito, del nom que no existeix; del que tinc i del que em falta, de tot allò que madura dins meu, que em recorre i que m’escalfa, que m’allunya i que em retorna.

Ja t'havia avisat

Tinc la gran sort de viure aquí on es viu bé.

Sort. Sí. I ho sé.
Aquí on no hi ha guerra i on no hi ha fam.

Però hi ha una dama -la mort- que ve de turista de tant en tant.
S' acosta ociosa, lentament, somriu, ens ronda, s’allotja a l’habitació de convidats per un dia, un cap de semana o per un mes d’agost sencer.
I després torna a marxar.

Però de sobte un dia ve per feina  i no diu en quin vol arriba.
I ens mira fixament, descarada,  i ens diu “ja t’havia avisat”.
Però jo no me la creia.
I avui l’haig de creure. L’haig de creure.
Collons, si l’haig de creure!

Tractament mèdic 2

Símptoma: Parlar molt. Massa.

Diagnòstic: Avorridor (dit d’aquell que avorreix).

Tractament: 1 càpsula de silenci cada 2 hores, 1 càpsula d’escoltar cada 2 hores i 2 càpsules d’anti-ego cada 12 hores mentre durin els símptomes.

 

Semblava somriure, semblava feliç

Quan la vaig veure jo estava esperant l’autobús. Era a un barri de les afores de la ciutat. Quarts de quatre de la tarda. El carrer desolat. Ningú caminant, cap cotxe, només un vent empipador de tardor.

      Pensant en les meves coses vaig veure venir de lluny una figura femenina que sortia del tombant d’una cantonada. Caminava amb molta gràcia. Semblava flotar. Vaig contemplar-la mentre s’acostava; no podia evitar-ho, era encisadora. Semblava somriure, semblava feliç. El vent despentinava els seus cabells. Vestia una samarreta informal de color verd que se li bufava pels costats i una faldilla ample. La cintura, ben entallada, es movia d’un costat a l’altre com si estigués escoltant el ritme d’una cançó. Semblava somriure, semblava feliç. Amb les mans s’aguantava la faldilla i es retirava els cabells de la cara. Caminava tan lleugera que semblava moure’s a un pam del terra.

      S’acostava i quan passà per davant meu, seguia somrient i es mirava les mans. Duia alguna cosa. M’ignorà. Juraria que ni em va veure. Tres passes més enllà vaig veure com de les mans se li escorria un paper menut. Es girà ràpidament i s‘ajupí per enxampar-lo. El paper se li escolà d’ entre el dits i onejà pel terra en direcció a mi. Ella s’acostà ajupida. S’havia posat seriosa. Jo també em vaig ajupir, però el paper em passà de llarg. Rodolava escorredís carrer enllà i ella el perseguia. La imatge resultava graciosa. En un instant en que el vent amainà, el paper s’aturà. El va recollir ràpidament, l’agafà amb les dues mans com si d’un tresor es tractés i s’aixecà amb mirada triomfal. Tornava a somriure i seguí el seu camí.

Arribà el meu autobús, i durant tot el trajecte vaig estar pensant què seria aquell paper? No ho vaig saber mai, és clar.

No en sé gaire

Alimentada de dubtes i pors

creix la meva persona dia a dia

No en sé gaire de la vida ni del món gris

només conec allò que la meva pell

pot sentir i els meus ulls veure

el tacte i el gust de les maduixes

l’olor del sol

el teu somriure i el badall

d’un dia espès...

No en sé gaire més però m’agrada

refugiar-me en el que tu i jo som

molt més enllà del món rodó

Deixa’m doncs abraçar-te

una mica –si tu vols-

i embolcallar-te amb les meves ales

la meva llibertat

per mostrar-te l’olor del color blau

Converses espontànies 2

Un àngel li pregunta a un altre:

-         Com és que tu no tens ales?

-         No em calen. A mi em necessiten aquí baix.

Planta 14

A un hotel d’una gran ciutat -que ara no diré- hi ha una planta misteriosa. Hi treballa un recepcionista amb una sensibilitat especial per a detectar aquells clients amb capacitat per gaudir del misteri i alhora, mantenir-ne el secret. Quan intueix aquest tipus de clients, que són pocs, els assigna amablement una habitació situada a la planta 14, que és una planta com la resta, però diferent.

Des que l’ascensor arriba a la planta, immediatament s’aprecia la diferència. Tot just proves de fer-hi la primera passa, t’adones que és impossible trepitjar la catifa; perquè a la planta 14 no hi existeix la gravetat. Flotes.

A la planta 14 tampoc no existeix el temps, els rellotges s’aturen i la realitat diària perd sentit, perquè durant el temps que t’hi allotges descobreixes una part de tu que tenies oblidada: la Imaginació. Tot allò que puguis imaginar, pot ocòrrer. Els millors somnis i els pitjors malsons. La planta 14 és feta d'allò que tu siguis capaç de crear i els límits estan dins teu. El temps d’estança depèn de tu mateix, de la teva capacitat de suportar el teu inconscient i la teva essència. Sabràs qui ets i també qui pots arribar a ser.

Els passadissos són llargs i laberíntics. Les portes són de colors. Cada habitació és un oasi insonor i màgic, preparat per acollir el més inesperat. També, hi ha una sala central feta de marbre blanc, sense finestres i amb un petit mostrador suspès en l’aire on t’espera una afable majordoma vestida amb un vestit blanc. A ella acudiràs quan estiguis perdut dins la teva fantasia. A ella acudiràs quan vulguis marxar. Perquè ho faràs, arribarà un moment que no podràs suportar tanta irrealitat. Però abans d’arribar a aquest punt, hauràs viscut una experiència irrepetible i inoblidable, que et canviarà la precepció que tens de les coses.

1000

Avui toca bufar espelmes.

Les 1000 primeres visites d'imatges pròpies.

Continuo.

Encara me'n queden moltes, d'imatges.

Encara me'n queden moltes, de ganes.

I qui no vulgui que no miri.

pd. Hi ha qui esperava donuts...

però el fotoxop se'ls ha cruspit tots.

A ella

Les vacances han acabat i aquest estiu olora a ella. És el mateix aroma que els estius dels vint i tants. L’energia, la intensitat, l’alegria, la frescura. Hi ha coses que no canvien.

He jugat com una nena amb les onades, he tornat a fer castells, he retallat nines de paper, he descobert un nou gelat preferit, he creuat un pont d’acer, he compartit el mar i el riu amb la pell nua. He trobat el camí en la boira de la muntanya, he seguit les marques dels senders catalans. M'he farcit la vista de colors.

Aquest estiu he fugit del soroll i del ciment amb la motxilla, les bambes i la bici. He buscat totes les postes de sol. He comprès millor l’amor pels gossos. M’he emocionat. Els esmorzars a mitges i els sopars a la fresca. La música. Una guitarra i una veu. Els mojitos, les cerveses i el vi de rueda. Les converses espontànies i les converses amb sentits. Amb els 5 sentits! Les paraules adequades i els silencis pertinents. He compartit il·lusions i somnis. Els meus i els d’ells. Senzill i fàcil.

Impensable sense ells. Ells que també hi creuen. Ells que la fan possible. Amb el risc de ser cursi, aquest és un post per a ella i per a ells.

Ella,

l’Amistat.

Ells,

els Amics.

I així estic

- Bategues ràpid -va dir mentre acaronava el color del meu ventre.
- No deixis de fer-ho -va dir mentre acaronava el sabor del meu ventre.

I així estic:

Bategant
Sense deixar de fer-ho
I sense la mà que acaronava el meu ventre

Realitat de sorra marina

Realitat de sorra marina
modelada al gust per onades;
escuma que a batzegades
l’esmicola fins a farina.

Tempesta d'estiu

Tot va ocórrer un diumenge d’agost, ja fa anys. Eren les nou del vespre i havia estat tota la tarda llegint un llibre que la tenia absorta. Encara recorda que es tractava de l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. Una novel·la extremadament potent per als sentits i sense cap dubte demolidora. L’havia deixat confosa. Quan va llegir l’última frase – La ciutat encara estava allà.-, va tenir la imperiosa necessitat de sortir al carrer i airejar les idees. Li feien mal el cap i els ulls, i també el cos per haver estat mal asseguda tantes hores en tensió, immersa en un món que no era el seu. Necessitava un passeig.

Sortí de casa i caminà pels carrers de Barcelona fins l’avinguda que es dirigeix al port. Volia aire fresc i mirar el mar. Feia xafogor. La xafogor prèvia a una tempesta d’estiu. El cel estava tenyit de núvols grisos i feia vent. Tampoc no es veia massa gent. Mitja hora després, la caminada nocturna semblava arribar a la seva fi, quan tot just passant pel davant de l’Estació de França, davant del Parc de la Ciutadella, començà a ploure.  Plovia tant que la deixà xopa en menys d’un minut, així que entrà dins l’Estació per esperar a què apaivagués una mica.

Sempre havia tingut la sensació de veure-la buida, aquella estació. No recordava haver-la vist mai plena, ni de trens, ni de gent, ni de maletes, ni tant sols de soroll. Una estació muda!, va pensar. Precisament això era el què la convertia en màgica. Hom podria creure que els trens que allà paraven venien del desert, secs de viatgers i sedants d’emocions. No s’hi podia concebre trens moderns, únicament trens vells, esgotats d’anar i venir, dels que avancen assaborint els carrils i sospiren després de cada quilòmetre. Aquest és el lloc idoni per aixoplugar-se, es deia mentre s’enretirava els cabells molls de la cara.

Se situà davant l’andana central. A la seva dreta quedava una via buida, en repòs. A l’esquerra un Talgo de color blau i blanc que esperava la seva hora de sortida. Es veia poc moviment, només alguns passatgers que hi pujaven, algun adéu-siau i alguna última conversa. Caminà al llarg de l’andana mirant enlaire i capficada en la meravella del sostre embigat. S’aturà just allà on acabava, i des d’allà observà com queia la pluja. Aquell era el final de l’estació i l’inici d’algun viatge fantàstic al no-res. Quan era petita, a l’escola li havien dit que el nom d’Estació de França venia de quan la van construir i de quan consideraven a França la porta que s’obria i que comunicava els barcelonins amb la resta del món. Potser tenien raó. Si més no, aquella visió de les vies allunyant-se, bé ho semblava.

Es girà i mirà en direcció a l’últim vagó del Talgo. Li semblà veure algú que la mirava. No veia massa clar si es tractava d’una dona o d’un home. A la fi, forçant una mica més la vista, deduí que es tractava d’un home. M’està mirant a mi?, es preguntà tot girant-se pensant que allò no anava amb ella i que potser hi havia algú darrera seu. Però no, darrera seu només hi havia l’andana descoberta sota la pluja.  En aquell instant se sentí pels altaveus l’avís que mancaven tres minuts per la sortida. Els últims passatgers carregaven l’equipatge, els revisors es movien amunt i avall supervisant les portes, i aquell home seguia mirant-la fixament. El més estrany és que no se sentia gens incòmoda, era fàcil mirar a algú desconegut, de qui no en sabia res, que estava a punt de marxar i que possiblement no tornaria a veure mai més. S’hi acostà lentament fins a trobar-se a pocs metres de la finestra. Les mirades continuaven fixades l’un en els ulls de l’altre;  semblava com si els segons no passessin. Ella no sabia quant de temps seria capaç d’aguantar-li la mirada. Era un home de pell bruna, amb el cabell fosc i una mica llarg, semblava alt i d’espatlles amples. De sobte, se sentí l’últim avís. Mancava un minut per la sortida. De l’ensurt girà la vista en direcció a l’altaveu i quan tornà a buscar els ulls del desconegut que la tenia intrigada se’l trobà plantat al davant, just al davant, fet de carn i ossos, mirant-se-la sincerament, sense malícia. I fou llavors quan li va fer el petó.

La besà amb tanta dolçor que no es pogué resistir. Les seves mans li agafaven les galtes com qui reté un tresor, escalfant-li la cara molla. Els seus llavis acariciaven els seus com si d’un menjar deliciós es tractés. La besava lentament, com si volgués xuclar-li les gotes de pluja, com si li anés la vida en aquell bes abans d’endinsar-se en el desert. Un calfred recorregué el seu cos. Ella restava immòbil, plantada amb els braços caiguts, sense tensió, però incapaç de realitzar cap tipus de moviment per no trencar l’encís. Aquell minut, aquell últim minut esdevingué etern i màgic. No gosava obrir el ulls. Tendrament sentí com la deixava d’acaronar els cabells, com el seu alè s’allunyava i en un segon ell ja tornava a ser dins el vagó que es movia. Llavors obrí els ulls, i veié com el tren marxava i s’allunyava ves a saber cap on i amb una incògnita a dins:  Perquè m’ha besat?

En uns instants l’estació quedà, de nou, buida i muda. Ja no plovia. Restà encara un temps quieta, just en el mateix lloc, incapaç de fer una passa. Estava atordida. Sentia encara l’escalfor dels seus llavis; no gosava tocar-se’ls per no esborrar aquell sabor; es trobava confosa entre el món real i el món irreal, perquè encara no tenia clar si el què havia passat era veritat o era fruit de la seva imaginació. Havia estat, realment, protagonista d’una escena com aquella?  Capficada en aquests pensaments començà a caminar per tornar a casa, a poc a poc i amb el cap cot, embolcallada amb l’alè d’aquell desconegut. No era capaç de recordar-li la cara, només la mirada, ni tan sols podria haver descrit el color dels seus ulls. Quan va arribar a casa sentia el cos entomat d’emocions i fred. Es dutxà amb aigua calenta i després es ficà al llit. Recordà de nou aquell petó a l’estació –com faria moltes altres vegades a partir d’aquell moment- i s’adormí plàcida.

No és tan fàcil llegir a la platja

Estirada de panxa enlaire, és gairebé impossible. El sol t’enlluerna, cal aguantar el llibre a pols sobre la cara. I si el llibre no t’interessa prou i la son et venç, la seguretat del nas perilla. Així que aguantes uns quants minuts, però al final una es tomba. De costat, repenjant-se en un colze, amb la mà a la templa, l’altra mà aguantant el llibre obert i girant-ne les pàgines, també és força incòmode. La mà acaba adormint-se. I llavors acabes de bocaterrossa, primer amb els colzes repenjats a la sorra, fins que la columna es queixa, i finalment, t’acabes estirant del tot amb els braços encongits al davant. Amb el llibre tant a prop dels ulls que tens la sensació de quedar gerxa.

Arran de terra, sempre hi fa una mica de vent. Sobre el paper groguenc dels llibres de butxaca, s’amunteguen els grans de sorra i queden oblidats. Però sobre el paper gruixut i blanc de les edicions originals, la sorra s’hi insinua, i brilla aquí i allà, com una puntuació suplementària.

El tema del llibre també compta. Pots llegir una novel•la històrica, descriptiva i plena de dades que requereix una lectura atenta i pausada. Tot canvia si llegeixes un llibre d’aventures que et manté desperta, o un thriller que et va tensant mica en mica. També hi ha l’opció de llegir una novel•la romàntica o un assaig sobre els indignats o un llibre del gènere fantàstic.

De llegir massa estona amb els braços al davant, el mentó s’enfonsa, la boca menja platja; llavors et redreces, i acabes asseguda amb les cames creuades i el llibre a la falda amb l’escalfor del sol al clatell i les espatlles. És una posició adolescent que comporta una lectura d’actitud mandrosa o fins i tot passota.

Totes aquestes posicions successives, amunt, de costat, avall, són la lectura a la platja. Mai no t'hi acabes de trobar còmode. Tens la sensació de llegir amb el cos. Així que al final ho deixes estar i te’n vas de cap a l’aigua.

Què falta quan no ets creatiu?

Inspiració, idees, permís, seguretat, que el café estigui llest, la llum adequada, emocions, endreçar el calaix dels mitjons, conèixer les regles, més temps, l’espai adequat, haver dormit, una data límit, valentia, que el veí apagui la tele, que desaparegui el demà, vacances, sexe, passar l’aspirador, la gana, les ganes, salut, l’aprovació, que la veïna tanqui la finestra del dormitori, voluntat, una xuleta, que bufi el vent, més esport, que s’axugui la roba estesa, alcohol, música, tranquilitat, tinta d’impresora, el lector, menys escuses.

Delícia d’insomni!

Aquesta nit t’he observat
mentre dormies...
Potser de reüll,
potser agosarada t’he contemplat
passejant pel sender que porta a la lluna.
T’he intuït nu
acariciant llençols de canyella
i he dibuixat a la teva pell
una estrelleta
menuda menuda
olor de somni
color de calma.
He perseguit els teus sospirs
fins els núvols,
fins l’esgotament de les parpelles
sense cedir, sense tocar,
sense voler-los caçar perquè és tan bonic
veure’ls volar!

Sabates amb ales

Per escriure alegre quan no ho estàs
Per canviar de cara com un long play
Per parlar del temps amb passió
Per regalar un instant
Per volar amb Superman
Per no entrebancar
Per picar del dret i del revés
Per arribar més alt que no és més lluny
Per mirar des dels núvols
Per veure allò que vas oblidar sommiar
Per recordar el millor
I per sobre totes les coses, caminar sabent que el terra és un accident geogràfic anomenat realitat.

Converses espontànies 1

El Mono li pregunta a King Kong:
- Com t'ho fas per ser tan gran?
- Són els líquids
- L'anís?
- No. Retenció de líquids!

Decoració en format word

Carmí en cursiva per als llavis

Subratllat als ulls amb eyeliner

Ombrejat a les parpelles

Pestanyes en negreta waterpoof forever long

Ressaltat de pómuls

Emplenament de les cel·les de les ungles

Insertar arrecades i objectes complementaris

Roba interior sense vores

Cerca de vestuari en opcions avançades

I sabates sense plantilla amb taló de lletra capital.

Seleccionar tot

Vista preliminar

Revisió

Control de canvis

Protecció del document amb jaqueta personalitzada

I imprimir alegria abans de sortir al carrer!

Ultreia

La pluja esdevé reg, t’omple les venes de sang fresca i fa crèixer brots nous plens de vida d’un racó que no coneixies; el vent et carrega de força i potència, com les aspes d’un molí; el sol t’escalfa l’ànima i l’innunda de vitalitat i esperança; el fred et conserva l’energia i manté la ment concentrada en el teu objectiu; els elements et fan sentir despullat, fràgil i indefens, però són ells mateixos qui t’ensenyen a alimentar-te de l’aire, de l’aigua, del vol de les àligues, del so de les fulles caient a terra, de l’arbre majestuós, de la montanya impassible; ells t’alimenten i et donen refugi.

Recorres paissatges, escoltes altres llengües, respires milers d’olors, i tots tenen en comú una sola cosa: tu davant tu mateix, davant l’il·lusió i la penitència, davant la promesa, el repte i compromís d’acabar el que has començat, la teva iniciació, aprenentatge i superació.

I d’una forma natural et preguntaràs si el proper destí és la meta, la fi d’aquest camí, o l’inici del següent. Aquest dubte t’apareixerà sempre subtilment o a bofetades però la llei és senzilla: Quan vas, on sigui, deixes lloc pel què vingui.

Pinta! (castellà)

Pinta de sombras la memoria

Sí! Píntala!

con una brocha bien gorda.

Coge el grueso mango

para afrontar el lienzo amargo

con un valor que hoy se esconde.

Deja en la mesita de otra cama

y de otros sueños

el pincel delgado

–ese pincel de cabellos dorados-

pues ya no te sirve

pues, iluso, no conoce las horas de la nada:

las que no cuentan, las del vacío.

Déjalo flotar en cualquier vaso de pucheros

que no sea el tuyo

pues ya no te sirve

pues solamente baila con sus cabellos al viento.

No dudes y pinta!

Rompe el lienzo!

Colorea un viaje de sueños enteros y

busca en esa, en esa mancha

–la del goteo-

la alegría del fondo del fondo

Y así, mírate dentro.

Podrías llorar mientras...

Podrías!

si recuerdas como se llora

Mas no confundas la tristeza

de esa lágrima de aceite

con el abismo del tiempo sin aire

Mas no confundas la pena

aunque resbale sin oriente

con el desierto de una alma sin dueño.

Pinta!

Rasga el lienzo!

Colorea una sonrisa de Mona Lisa,

busca el tacto más espeso

-casi arena casi barro-

búrlale la parte estética

y pinta

Aunque pese...

Aunque te pese!

Hi ha silencis

Hi ha silencis regalats. Silencis de bon matí, del primer café. Silencis d’un bon llibre, d’un passeig. Silencis de cims de muntanyes, de deserts, silencis del fons del mar.

Hi ha silencis que són música. Que renoven, que permeten sommiar, crear, respirar. Hi ha silencis que remouen les vísceres... Silencis de carícies, de mirades, d’abraçades. Silencis plens de mots, que ho diuen tot.

Hi ha silencis imprecisos, llargs, monòtons. Silencis entre estranys, silencis d’ascensor, de sala d’espera, silencis d’hospital.

Hi ha silencis que sobren. Silencis que no diuen res, que incomoden, que ofusquen. Hi ha silencis sorollosos.

Hi ha silencis trobats, inesperats. Silencis per afrontar sense saber com. Hi ha silencis que callen. Que ressonen a les parets de l'ànima.

Hi ha silencis comprensibles. Hi ha silencis incompresos... Hi ha silencis necessaris. Hi ha silencis imposats. Missatges sense resposta. Trucades que no sonen. Preguntes no formulades. Respostes esperades. Silencis d’esgotament.

Hi ha silencis que son pauses... Hi ha silencis que son punts i a part. I hi ha silencis de punt i final.

Dona puzle

Sóc la dona puzle. Feta peça a peça d'allò que respiro.

L’Equilibrista

Després d’una nit calorosa obro els ulls lentament. M’estiro i badallo com una gata mandrosa i miro al meu voltant. El llit enorme em fa sentir menuda. Malgrat tot he dormit plàcida. La llum matinera s’escola entre els porticons envellits i m’aixeco a gaudir dels prats del Lluçanès que em miren per donar-me el bon dia. Mai no he vist prats més verds! Adoro la masia dels avis.

Baixo els esglaons lentament. Descalça i amb la camisa de dormir obro la porta i trepitjo la gespa humida de rosada. Camino rodejant la casa i uns metres enllà arribo a la zona on solen estendre la roba. Dos alts pals units per una llarga corda aguanten tres llençols blancs. La tela oneja pel vent i dispersa el seu adorable aroma a net. Tanco els ulls i inspiro profundament. Què bé em sento!

De sobte sento com la corda es tensa i miro en direcció al pal més llunyà. Dec estar somiant! Veig un equilibrista, ben format, vestit en una malla blanca i amb un barret de copa groc que està caminant per sobre la corda, lentament i cap a mi. Té la mirada fixada en un punt mort i els braços oberts en creu. Al·lucino... Em frego els ulls amb els punys i torno a mirar.

Els llençols segueixen onejant, de tant en tant rocen la meva pell, però no puc deixar de mirar impertèrrita aquell personatge que s’acosta com un espectre. Quan arriba a la meva alçada s’ajup sense perdre l’equilibri i em mira. Té els ulls verds. Bonics. M’ofereix una mà tancada. Jo la miro astorada i llavors la obre per mostrar-me una papallona de colors que duia amagada. El menut insecte bat les ales i vola enllà. No puc deixar de mirar com s’allunya. La papallona ja no hi és. I en un instant l’equilibrista tampoc.

El despertar de Peter Pan

Mogut per les inèrcies, camines a gambades tremoloses pel camí que arriba al migjorn de la vida, deixant en el cau de la nostàlgia el caliu de les joguines melindroses. Ja fa dies que has tancat amb clau l’escut, el casc, l’arnès immunitzat i el cofre de les espases de bronze. Ja fa temps que has deixat de creure en l’heroi que ara habita en tu callat.

I malgrat tot, encara marraneges. Encara duus al coll la clau penjada; suspesa la innocència d’una cadena que a cada passa que arrisques sembla engrandir mida i pesada.

I malgrat tot, encara t’agallines. Encara duus la quimera ancorada; somnis imaginaris de l’esperit que a cada passa que goses sembla afeblir en bravor i bursada.

Mogut per les inèrcies, saps del cert que hauràs de renunciar a la candidesa d’aquell infant albat que ha decidit deixar de respirar dins teu, contaminat de seny i maduresa. Serà el moment de fer constar a l’atzar allò que no pot deixar d'esdevenir: el despertar d’un nou encís major, que amb clatellots de vent i vida clama les teves ànsies d’existir.

Estats de consciència

Jo

Super-Jo

L'Altre-Jo

Què sé jo...

Per ara, ja saps on trobar-me.

Si m’agrada un cançó...

Si m’agrada un cançó, somric, pujo el volum i em dic “Sí!”.

Aixeco el cap i cerco indicis al voltant que no sóc l'única que es mou. I tanco els ulls perquè, a la fi, que m’importa a mi veure o no veure qui es mou..

Escolto atenta cada nota, invento el videoclip i faig els cors fins el final. Canto baix i canto alt, però canto sense cantar bé perquè no en sé més.

Si m’agrada una cançó, quan s’acaba, rewind i play.

Tractament mèdic

• Símptoma: Inflamació de la memòria


• Diagnòstic: Nostàlgia


• Tractament: 1 càpsula de xocolata cada 8 hores mentre durin els símptomes

Un i no més

Un: únic

L’incomparable perquè no hi ha més

Aquell que a voltes s’avorreix

quan s’esgota del mirall

El caminant solitari

Els “adéu-per-sempre”

que el teu únic cor dirà

a la mateixa persona,

si és de veritat per sempre

La mare, només una,

i el pare –qui ho sap?

L’ infància, l’adolescència,

la joventut, la maduresa

i UNA sola vellesa:

les oportunitats que et darà la vida

- i no t’enganyis que una és una!-

La primera llàgrima

La teva boca

El batec, el batec, el batec

El melic que acarono quan vull dormir

el teu sexe...

el meu sexe

El Sol, la Lluna

El cíclop, l’unicorn i la cua de sirena

La primera campanada

la sortida principal

el cafè de mig matí...

El punt i final.

Pàgina zero

El títol ja em va cridar l’atenció a la llibreria. Sempre m’agrada fullejar els llibres abans de comprar-los, però aquesta vegada he preferit mantenir el misteri fins a arribar a casa. Obro la nevera, m’agafo una cervesa fresca i la deixo sobre el posavasos que tinc de forma permanent a la tauleta del costat de la butaca. És el meu racó de lectura. Encenc el llum, m’assec i em disposo a començar aquest llibre que encara fa olor a imprempta. La coberta és tota llisa, d’un color blanc trencat. I en el centre, de color gris hi puc llegir: Pàgina zero. L’autor és anònim.

Obro el llibre i a la primera plana puc llegir la dedicatòria:

A la Maria, la meva dona, i al Manel, el meu millor amic. Dues “M” que es van embolicar d’amagat durant anys. Sense ells no hauria arribat a tocar fons i no hauria tingut la inspiració suficient per escriure aquest llibre.

Cal reconèixer que mai no havia llegit uns agraïments d’aquestes característiques. No sé si és original o macabre...

Passo a la següent pàgina i llegeixo: Al meu amic tipògraf. Amb qui he passat tantes estones discutint i debatent sobre les particularitats de la Verdana. Al final m’has convençut.

Amb curiositat, passo de pàgina. Hi trobo una altra dedicatòria: Al meu editor i a la meva terapeuta, un matrimoni ben avingut que han posat molt de carinyo en el meu cas i m’han empès a transmetre les meves inquietuds en aquest projecte.

Em quedo pensatiu. Tres dedicatòries seguides, tres dedicatòries ben estrafolàries. Em fixo en la pàgina. A la cantonada dreta hi ha la numeració: Pàg.0. Passo a la pàgina anterior, allà on agraïa al tipògraf, i al mateix punt hi ha escrit: Pàg.0. El mateix puc llegir a la primera plana. I a la quarta, i a la setena i a la número vint. Aquest llibre, d’unes 40 pàgines, està numerat només amb pàgines zero! I a cadascuna d’elles hi puc llegir una dedicatòria estranya.

Quin és el misteri d’aquest autor? Potser no tenia cap història a contar-me? Potser en realitat la seva història són les seves dedicatòries?

Passo totes les pàgines i vaig a la última de totes. En el racó dret efectivament hi ha escrit Pàg.0. La dedicatòria, en aquest cas, diu: A tu, lector que has arribat fins al final d’aquesta bogeria meva. Aquest és el principi i el final de tot el què sóc. Estic en un punt mort. Un punt de sortida i d’arribada. Aquest és el meu kilòmetre zero.

Desperdició

Hi havia èpoques més dures i d’altres més calmades, però la necessitat de desperdre’s sempre estava present. Per això, havia desenvolupat, amb el temps, un mecanisme de desperdició que li funcionava força bé. Sí, això mateix, de D-E-S-P-E-R-D-I-C-I-Ó.

El més important era esperar el moment oportú. La precisió temporal era crucial perquè el mecanisme resultés. Calia esperar aquell instant de perdició completa, quasi letal, quan el cos perd la noció de la realitat. Aquell instant de perdició dins i fora d’ ell mateix.

Un cop arribat a aquest extrem, i estigués on estigués, treia la seva inseparable brúixola de la butxaca esquerra ―sempre la duia a la butxaca esquerra― i el seu inseparable bolígraf de la butxaca dreta ―sempre el duia a la butxaca dreta―. Mirava la brúixola i caminava vint passes en direcció est. Quant feia la passa número vint, s’aturava i s’escrivia, al palmell de la mà dreta, el nom del primer objecte que veia. Podia ser un fanal, una taula, o qualsevol cosa. A continuació mirava de nou la brúixola i caminava deu passes en direcció nord, i després s’escrivia, al palmell de la mà dreta, el nom del primer objecte que veia. A continuació tornava a mirar la brúixola i caminava deu passes en direcció sud, i tornava a escriure. Per últim, caminava vint passes direcció oest i anotava una quarta paraula.

Quan havia finalitzat el ritual ―que no deixava de ser un passeig d’anada i tornada―, es mirava la mà i llegia en veu alta les quatre paraules que s’havia escrit. Les llegia quatre vegades, cadascuna d’elles mirant en direcció a cadascun dels quatre punts cardinals.

Per últim, tornava a desar la brúixola a la butxaca esquerra i el bolígraf a la butxaca dreta i s’anava a netejar les mans guixades.

No es tractava tant del ritual en sí mateix, sinó d’haver trobat un mecanisme per centrar-se i poder sentir els peus a terra. No es tractava tant de trobar el camí, el nord, el sud, l’est o l’oest, sinó de desperdre’s quan se sentia abatut. Les connotacions d’aquest terme anaven molt més enllà que el simple fet de trobar-se. La desperdició implicava respirar de nou, un aire més pur, sabent que allò pel què em nascut segueix existint.

Supervivència

Em pregunto a voltes

-en les hores del no-res -

si encara val la pena

protestar una vegada més...

Aleshores, m’envaeix

a ganivetades la tristesa

i tot seguit la ràbia.

A la fi tot queda en silenci i

l’angoixa m’empeny a refugiar-me

en altres llums i en altres ombres.