Dos és

Els colors del dominó

els pols del planeta

el dia i la nit

Els teus ulls, els meus pits,

les mans per tocar-te...

i els peus per ballar

Les orelles del gat

les cireres

el punt i coma

la dreta i l’esquerra

i les vegades que el rellotge diu les dues

Les rodes de la bicicleta

la parella convencional

inspira..espira.. respira!

Ambigüitats, oposicions

i tots els bi- del món...

El joc de les cadires

En la vida juguem al joc de les cadires, però enlloc d’eliminar cadires eliminem persones.

Està clar que tot passa perquè les cadires no són còmodes, resistents o es trenquen, alhora que insanes i els jugadors acumulen lumbàlgies doloroses.

En vistes a la fugida general, podem posar tancats amb clau d’alta seguretat a les portes i finestres que donen a l’exterior, però els més llestos i ràpids, que són més llestos que els amos de les cadires, sempre troben la forma de marxar.

Així són les coses de la vida adulta.

I ara que hi ha més cadires que mai, i sembla que sense elles no ens quedarem, fa una pena que fa pena de jugar amb menys dels que tocaria.

Sempre ens quedarà el consol que els propers en marxar podem ser nosaltres, i podem cobrir una cadira aliena.