Vides alienes

Avui ha estat un dia d’aquells que es composen de trossos de vides alienes, i la que narra els va enganxant des del silenci amagada darrere una mirada atenta. Un dia, d’aquells que assisteixes a mils de converses sense estar convidada a cap d’elles, pel simple fet de compartir espai vital sense remei. Potser per mantenir els peus a terra, per conservar l’espai i el temps amb qui cohabites.

És un costum habitual. Primer intentes recomposar els trossos que t’arriben per a fer-los coherents. Perquè encaixin i s’ordenin en el teu cap. Fins i tot intentes aportar algun comentari. Per poder dir alguna cosa com segueixo aquí, veieu?

Però al cap de les hores, l’autisme és inevitable. Res és tan interessant ni enriquidor. Al principi t’enganxes a qualsevol cosa, perquè has dormit i comences fresc el dia; però al cap d’unes hores les converses es dilueixen des de lluny sense tocar-te; i al final del dia, la voluntat i la capacitat d’atenció semblen cosa de bojos.

Fins que s’esgoti la pell

Salta volteja s’amaga corre i cau

s’esguerra la faldilla

s’esquinça la pell i sagna

Goteja llàgrimes roges:

ardents despulles que deixen rastre

Són els fantasmes amb qui entrebanca

quan divaga pels carrers de somni

ferint-se amb cada esquitx de memòria seva

Sense permís agosarats

creixen dins seu i

es fan més grans del què mai no han set

No pot guanyar-los però si jugar-los

seguir corrent seguir caient seguir sagnant...

fins que s’esgoti la pell

Estatuació

Va assistir a la inauguració de la seva pròpia estàtua; un privilegi atorgat en vida.

Va ser un acte memorable, que va viure amb una sensació interna tant intensa que el deixà impertèrrit, fred, rígid i amb prou feines va poder dir quatre paraules al públic assistent.

Des d’aquell dia, el seu estat físic anà en detriment, com si les seves articulacions envellissin a preu fet, acumulant artrosi pròpia d’ancians. La seva pell es tornà molt sensible als canvis meteorològics, sentia la humitat als ossos quan plovia, li cremava la cara quan escalfava el sol i a l’ hivern se li esquerdaven els llavis, les mans i les orelles. Però el pitjor eren els vertígens i els atacs de pànic per la sensació de sentir-se observat a totes hores.

Un dia es despertà a mitja nit pels dolors i tingué un pressentiment de quina era la causa de tot aquella involució que el seu cos estava patint. Arrossegant una pesada massa i coixejant, es dirigí a la plaça on durant mesos havia estat convivint la seva estàtua, amb els arbres i els coloms. Li plantà el primer cop al cap amb penúria i ràbia, després un altre i un altre fins fer-la miques.