Des de sempre que li agradaven les plantes.
I a més, hi tenia mà. D’un branquilló en feia créixer un arbre formós. D’una
fulla li brotaven belles plantes, i d’una flor, en proliferava rams sencers.
Tenia un jardí bonic i frondós, ple de
plantes de tots tipus. Arbres alts, mitjans, menuts, plantes amb i sense flor,
cactus i bonsais. Feia goig de contemplar!
D’aquella afició de sempre, en va fer un
hàbit el dia que es jubilà. Però de seguida se li quedà curt. Ara que les
filles ja eren grans i la jornada laboral de quaranta hores setmanals ja no
formava part de la seva vida, tenia més temps lliure del que mai hauria somiat,
i als tres mesos el jardí tal i com estava ja no era suficient. S’apuntà a un
curs d’horticultura.
El jardí adquirí una nova organització,
reservant un petit racó per a plantar petites llavors que més endavant es
convertirien en enciams, tomàquets i pebrots. Tres mesos després, el racó de
l’hort s’havia triplicat i hi podies trobar un veritable recull d’hortalisses
variades d’una mida més que satisfactòria.
Mesos més tard, davant la sorpresa de tothom,
comprà dues gàbies ben grans i les instal·là a l’habitació buida que havia
estat de la filla gran. Ara ja ningú la utilitzava. En una gàbia hi començà a
criar conills. En l’altre pollastres menuts. En realitat, les gàbies eren només
pels vespres, perquè la major part de dia campaven pel pis lliurament.
El marit començà a preocupar-se, però no volgué
capficar-s’hi massa perquè, a la fi, ara menjava millor i tenia la dona il·lusionada
com mai. Les filles no ho veien tant clar, però per discreció callaven, fins un
dia. Era la nit de Sant Joan. La família i amics reunits a taula, i a l’hora
del cafè es posà a munyir una cabra per a poder fer un talladet als convidats...