Converses espontànies 7

Un alumne aixeca la mà a classe de matemàtiques.

-          Porto dies donant voltes a una idea i trobo que hi ha un forat teòric en aquesta matèria.

-          Tu diràs – el convida el mestre.

-          Si divideixo la tonteria entre dos, obtindré dos tontos. Però, en canvi, si multiplico la tonteria per dos, també obtindré dos tontos. M’ho pot explicar?

-          Quina pregunta més tonta... - determina el mestre.

L'artista ambulant

La seva obsessió l’havia portat fins aquella situació. Feia un any que no tenia res en propietat més valuós de vint euros. Però aquell,  havia estat el seu dia de sort, després de molt de temps. L’havia trobada al costat d’un contenidor, abandonada, en un estat immillorable. Ferma, de color gris, amb reposa caps, reposa braços i fins i tot amb rodetes! Perfecte per la seva vida ambulant. Fart de seure als bancs de l’Estació de Sants, on hi passava la major part del dia, aquell regal inesperat, suposava un salt qualitatiu en la seva confortabilitat creativa.

De content que estava, decidí fer-la rodar per tots els passadissos de l’estació per mostrar-la a tothom. S’assegué a sobre i la feu lliscar amunt i avall com si d’un patinet es tractés.  Al final, cansat i emocionat, l’aturà al costat del dispensador de bitllets. I allà, assegut a la seva nova adquisició, començà la seva jornada laboral.

Un a un va anar agafant, com cada dia des de feia un any, els rebuts caiguts i oblidats de la gent que comprava el bitllet del tren de rodalies. No intimidava a ningú, ni demanava res, només esperava que oblidessin el paperet per poder recollir-lo. Tant li feia que hi deia el rebut. Li interessava el dors del paper. La part blanca. 

Quan va tenir els primers vint rebuts a les mans, va fer la primera pausa, com cada dia des de feia un any. Però aquell dia, decidí rodar la cadira nova fins l’entrada de l’andana 20. S’assegué, tragué l’únic carbonet que tenia i començà a dibuixar. Cada rebut, cada trocet de full en blanc, era una oportunitat per regalar. Dibuixava les cares dels passatgers que anaven i venien i després els hi donava. Caricatures de traçat ràpid que plasmaven amb exactitud com ell els veia. Dibuixava homes i dones adults. Mai dibuixava animals ni infants. Només podia dibuixar aquells que tenien un ànima madura, perquè la seva habilitat era entreveure les emocions dins la fisonomia de cadascun. Podia veure la tristor dins l’aspecte emprenedor d’un executiu, l’alegria dins l’aspecte fatigat d’una anciana encorbada, l’espera dins una jove estirada, la ira dins un home de cara afable, l’orgull dins un tímid bibliotecari... Podia veure els sentiments que ni els seus propietaris eren capaços d’identificar.

El món desplaçat

Obre el calaix dels coberts i hi troba un llibre. Se’l mira i tot seguit observa la prestatgeria i de sobte li agafa un no-sé-qué a dins de pensar que potser el món s’ha desplaçat. Què passaria si a la prestatgeria hi trobés cotó fluix i a la farmaciola tulipes i al jardí bitllets i al moneder petxines i a la platja botes i al sabater olives i a l’olivera notes de música i al pentagrama una cullera…!!

I li ve una angoixa tan intensa que corre a mirar-se al mirall. Però el mirall està penjat tort i hi veu una tauleta i els seus pressentiments es confirmen i esclata en plors i sanglots que fan tanta llàstima que els veïns acudeixen a consolar-lo. Però passen hores fins que no surt de la seva desesperació i accepta una tassa de til·la que mira detingudament abans de beure, no fos que a dins hi hagués una bombeta o un esquirol.