Després d’una nit calorosa obro els ulls lentament. M’estiro i badallo com una gata mandrosa i miro al meu voltant. El llit enorme em fa sentir menuda. Malgrat tot he dormit plàcida. La llum matinera s’escola entre els porticons envellits i m’aixeco a gaudir dels prats del Lluçanès que em miren per donar-me el bon dia. Mai no he vist prats més verds! Adoro la masia dels avis.
Baixo els esglaons lentament. Descalça i amb la camisa de dormir obro la porta i trepitjo la gespa humida de rosada. Camino rodejant la casa i uns metres enllà arribo a la zona on solen estendre la roba. Dos alts pals units per una llarga corda aguanten tres llençols blancs. La tela oneja pel vent i dispersa el seu adorable aroma a net. Tanco els ulls i inspiro profundament. Què bé em sento!
De sobte sento com la corda es tensa i miro en direcció al pal més llunyà. Dec estar somiant! Veig un equilibrista, ben format, vestit en una malla blanca i amb un barret de copa groc que està caminant per sobre la corda, lentament i cap a mi. Té la mirada fixada en un punt mort i els braços oberts en creu. Al·lucino... Em frego els ulls amb els punys i torno a mirar.
Els llençols segueixen onejant, de tant en tant rocen la meva pell, però no puc deixar de mirar impertèrrita aquell personatge que s’acosta com un espectre. Quan arriba a la meva alçada s’ajup sense perdre l’equilibri i em mira. Té els ulls verds. Bonics. M’ofereix una mà tancada. Jo la miro astorada i llavors la obre per mostrar-me una papallona de colors que duia amagada. El menut insecte bat les ales i vola enllà. No puc deixar de mirar com s’allunya. La papallona ja no hi és. I en un instant l’equilibrista tampoc.