Una gota de suor surt del seu front i rellisca per la templa mullant-li la pell blanca. Deixa el rastre d’un cargol suau i sinuós per la galta, arriba al vèrtex de la mandíbula, tremola... i cau sobre el banc de fusta.
Calor.
Una altra llàgrima neix entre el seu serrell i es deixa caure per la pendent del nas. La segueixo fins que cau sobre el ventre allà on s’instal.la per crear el seu propi oasi. Torno al cap, on des de darrera l’orella un menut, menut toll d’aigua navega lentament cap a la nou del seu coll, amb l’agosarament d’aquell qui vol arribar al cim d’una muntanya.
Calor.
Observo la seva pell brillant, perfilada pel líquid salat que emmana dels porus de la seva carn. Un miler de gotes de suor ratllen la seva pell com dits, descendeixen relliscant com gels, com navalles que tallen l’escalor, ungles que rodegen els seus plecs i li netegen la cuirassa. Un miler de gotes d’aigua exiliada que l’acaronen abans de dir-li l’últim adéu. Un miler de perles líquides que cerquen com dofins les dunes del seu cos per on més acceleració trobin.
Miri on miri... veig serps d’aigua salada que llisquen pels camins que el seu cos ha deixat traçats fins arribar al seu destí final. La fusta dels bancs serà el nínxol d’allò que un dia va ser seu.