Tot va ocórrer un diumenge d’agost, ja fa anys. Eren les nou del vespre i havia estat tota la tarda llegint un llibre que la tenia absorta. Encara recorda que es tractava de l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. Una novel·la extremadament potent per als sentits i sense cap dubte demolidora. L’havia deixat confosa. Quan va llegir l’última frase – La ciutat encara estava allà.-, va tenir la imperiosa necessitat de sortir al carrer i airejar les idees. Li feien mal el cap i els ulls, i també el cos per haver estat mal asseguda tantes hores en tensió, immersa en un món que no era el seu. Necessitava un passeig.
Sortí de casa i caminà pels carrers de Barcelona fins l’avinguda que es dirigeix al port. Volia aire fresc i mirar el mar. Feia xafogor. La xafogor prèvia a una tempesta d’estiu. El cel estava tenyit de núvols grisos i feia vent. Tampoc no es veia massa gent. Mitja hora després, la caminada nocturna semblava arribar a la seva fi, quan tot just passant pel davant de l’Estació de França, davant del Parc de la Ciutadella, començà a ploure. Plovia tant que la deixà xopa en menys d’un minut, així que entrà dins l’Estació per esperar a què apaivagués una mica.
Sempre havia tingut la sensació de veure-la buida, aquella estació. No recordava haver-la vist mai plena, ni de trens, ni de gent, ni de maletes, ni tant sols de soroll. Una estació muda!, va pensar. Precisament això era el què la convertia en màgica. Hom podria creure que els trens que allà paraven venien del desert, secs de viatgers i sedants d’emocions. No s’hi podia concebre trens moderns, únicament trens vells, esgotats d’anar i venir, dels que avancen assaborint els carrils i sospiren després de cada quilòmetre. Aquest és el lloc idoni per aixoplugar-se, es deia mentre s’enretirava els cabells molls de la cara.
Se situà davant l’andana central. A la seva dreta quedava una via buida, en repòs. A l’esquerra un Talgo de color blau i blanc que esperava la seva hora de sortida. Es veia poc moviment, només alguns passatgers que hi pujaven, algun adéu-siau i alguna última conversa. Caminà al llarg de l’andana mirant enlaire i capficada en la meravella del sostre embigat. S’aturà just allà on acabava, i des d’allà observà com queia la pluja. Aquell era el final de l’estació i l’inici d’algun viatge fantàstic al no-res. Quan era petita, a l’escola li havien dit que el nom d’Estació de França venia de quan la van construir i de quan consideraven a França la porta que s’obria i que comunicava els barcelonins amb la resta del món. Potser tenien raó. Si més no, aquella visió de les vies allunyant-se, bé ho semblava.
Es girà i mirà en direcció a l’últim vagó del Talgo. Li semblà veure algú que la mirava. No veia massa clar si es tractava d’una dona o d’un home. A la fi, forçant una mica més la vista, deduí que es tractava d’un home. M’està mirant a mi?, es preguntà tot girant-se pensant que allò no anava amb ella i que potser hi havia algú darrera seu. Però no, darrera seu només hi havia l’andana descoberta sota la pluja. En aquell instant se sentí pels altaveus l’avís que mancaven tres minuts per la sortida. Els últims passatgers carregaven l’equipatge, els revisors es movien amunt i avall supervisant les portes, i aquell home seguia mirant-la fixament. El més estrany és que no se sentia gens incòmoda, era fàcil mirar a algú desconegut, de qui no en sabia res, que estava a punt de marxar i que possiblement no tornaria a veure mai més. S’hi acostà lentament fins a trobar-se a pocs metres de la finestra. Les mirades continuaven fixades l’un en els ulls de l’altre; semblava com si els segons no passessin. Ella no sabia quant de temps seria capaç d’aguantar-li la mirada. Era un home de pell bruna, amb el cabell fosc i una mica llarg, semblava alt i d’espatlles amples. De sobte, se sentí l’últim avís. Mancava un minut per la sortida. De l’ensurt girà la vista en direcció a l’altaveu i quan tornà a buscar els ulls del desconegut que la tenia intrigada se’l trobà plantat al davant, just al davant, fet de carn i ossos, mirant-se-la sincerament, sense malícia. I fou llavors quan li va fer el petó.
La besà amb tanta dolçor que no es pogué resistir. Les seves mans li agafaven les galtes com qui reté un tresor, escalfant-li la cara molla. Els seus llavis acariciaven els seus com si d’un menjar deliciós es tractés. La besava lentament, com si volgués xuclar-li les gotes de pluja, com si li anés la vida en aquell bes abans d’endinsar-se en el desert. Un calfred recorregué el seu cos. Ella restava immòbil, plantada amb els braços caiguts, sense tensió, però incapaç de realitzar cap tipus de moviment per no trencar l’encís. Aquell minut, aquell últim minut esdevingué etern i màgic. No gosava obrir el ulls. Tendrament sentí com la deixava d’acaronar els cabells, com el seu alè s’allunyava i en un segon ell ja tornava a ser dins el vagó que es movia. Llavors obrí els ulls, i veié com el tren marxava i s’allunyava ves a saber cap on i amb una incògnita a dins: Perquè m’ha besat?
En uns instants l’estació quedà, de nou, buida i muda. Ja no plovia. Restà encara un temps quieta, just en el mateix lloc, incapaç de fer una passa. Estava atordida. Sentia encara l’escalfor dels seus llavis; no gosava tocar-se’ls per no esborrar aquell sabor; es trobava confosa entre el món real i el món irreal, perquè encara no tenia clar si el què havia passat era veritat o era fruit de la seva imaginació. Havia estat, realment, protagonista d’una escena com aquella? Capficada en aquests pensaments començà a caminar per tornar a casa, a poc a poc i amb el cap cot, embolcallada amb l’alè d’aquell desconegut. No era capaç de recordar-li la cara, només la mirada, ni tan sols podria haver descrit el color dels seus ulls. Quan va arribar a casa sentia el cos entomat d’emocions i fred. Es dutxà amb aigua calenta i després es ficà al llit. Recordà de nou aquell petó a l’estació –com faria moltes altres vegades a partir d’aquell moment- i s’adormí plàcida.