Estratègia

Tinc un veí que és músic i els últims mesos només toca cançons tristes al piano. La melodia neix dels seus dits i s'escapa per les finestres com vapor de guisat creuant el pati de llums fins escolar-se dins el meu dormitori. La melangia de les notes flueix per cadascuna de les habitacions i, abans que pugui sospirar, la seva música ja forma part de la meva vida.

Me adonat que des que passa això, a casa, tots els matins, em sento com abans de llegir l’últim capítol d’una novel·la. Una nostàlgia s’apodera de la mecanització de les meves rutines diàries, allunyades de tota intenció. També, la meva mirada s’afligeix. Miro com en els comiats, com qui veu una posta de sol amb una maleta a la mà i una esquela a l’altra.

Tots els meus matins han començat a digerir-se amb un sabor que dansa entre la pena i el desencant, tot místic, alentit.

Avui, quan la música s’ha aturat i el meu ànim ha recuperat el seu estat natural, he decidit que no puc continuar així i en unes hores ja me fet amb un yembe i uns quants tutorials per aprendre a tocar.

Sé que no serà fàcil, però, si el meu veí ha estat capaç de causar en mi tal efecte entristidor, perquè no puc jo fer el mateix amb ell a la inversa?

Veu interior

Hi ha qui diria que hauria pogut triar,
però sé que no vaig tenir més remei que seguir-la.
Vaig conèixer paraules de la meva condició,
converses de paraules lentes.

Era en aquella edat 
que ens ofereix la certesa del món immediat,
quan una veu interior ens cridava 
des de llocs nous i altres ombres.

Era quan arribava la nit i hi havia ulls 
que seguien el desig nu dels meus ulls.
Era quan l’amor no necessitava hores ni raons robades. 

No vaig tenir més remei que rendir-me per un temps,
però de sobte canvia el món de les circumstàncies
i malgrat sé que ara encara creixen les flors
d’allò que va nàixer en mi,
per poder viure aquí
recorro els mateixos camins amb altra mirada i
comprenc que porto una distància a la motxilla,
no sé si d’una altra edat o una altra voluntat,
però encara pesa.

Testimoni d’altres històries que comprenc
perquè podrien ser les meves,
avanço lentament amb la mirada atenta
per si res em crida, per sentir-me viva a cada pas i 
entenent que no hauria pogut triar perquè
no vaig tenir més remei que seguir-la.

Jocs de convivència

Uns animalons campen lliurament pel meu no-jardí i per la meva sang ensucrada. Des que una vareta va convertir-me en un ser intermedi, he descobert un incomptable ventall de varietats d’animals que em separen del meu objectiu: mosquits, marmotes, coloms, guineus, ratolins… Tots ells rossegant el roser sense roses, omplint d’un líquid enganxifós les fulles dels meus pensaments, escolant-se entre els pètals de les petúnies sense cap vergonya. Cap ni una. Intoxicant poc a poc el que podria haver estat un idíl·lic microparadís.

I mentre jo –ingènua-  em dedico a buscar la solució en la bibliografia especialitzada, ells utilitzen el seu temps a la difícil experiència de sobreviure als insecticides del sistema, els temps de reacció, les trampes i la mànega a pressió.

Ambdues parts, ells i jo, sabem que la batalla està perduda. Ells utilitzaran la seva vida en sobreviure. Jo, a no cedir als seus capricis i a protegir-me de malalties contagioses. Jocs de convivència en definitiva.

Galetes d'idees

Fa una temporada que m’he aficionat a fer galetes casolanes. Primer vaig començar amb les clàssiques galetes de mantega, després les de xocolata, i poc a poc vaig anar introduint nous sabors com la taronja, llimona, canyella, ametlles, etc.

Quan he dominat les quantitats i mesures, he començat a provar altres ingredients més arriscats, fins arribar a la recepta de les galetes d’idees.

Són galetes farcides d’idees variades, de música, d’art, de literatura, i fins i tot de política. Galetes delicioses que inspiren i suggereixen quelcom a tot aquell que les menja. Tot un èxit entre la família i les amistats.

Ara, se m’ha acudit la idea de comercialitzar-les; potser així, aconseguim omplir els cervells de la humanitat d’alguna cosa més que papallones.

Aixopluc

Es pregunta com estarà ella. Com se sentirà. No sempre té l’oportunitat de mirar-li els ulls que tant li diuen. No sempre pot compartir una estona ni agafar-li la mà. Els dies passen, cauen com gotes d’aigua, que de vegades esdevenen afilades, com agulles. I no sap si ella té la pell ferida. No és excusa. Només cal trobar aixopluc interior i la resta vindrà sol.

Instants

Tancats: escolto una música llunyana, sento la brisa a la pell, el llit acollidor, la boca seca

Oberts: la cortina de la finestra balla, un llibre i un got d’aigua a la tauleta

Tancats: la veu de la locutora s’escola dins el coixí, oloro a cafè

Oberts: el rellotge marca les set, miro els peus adormits, les sabatilles a terra

Tancats: el cel te núvols blancs, gavines matineres en un terrat, m’adormiria de nou

Oberts: Se m’escapen els raigs de llum de la persiana de mil ulls que em parlen en morse.

Parpellegem unes deu-mil vegades per dia

Deu-mil vegades amb ulls oberts

Deu-mil vegades amb ulls clucs

Milions d’oportunitats d’imatges pròpies

Dos és

Els colors del dominó

els pols del planeta

el dia i la nit

Els teus ulls, els meus pits,

les mans per tocar-te...

i els peus per ballar

Les orelles del gat

les cireres

el punt i coma

la dreta i l’esquerra

i les vegades que el rellotge diu les dues

Les rodes de la bicicleta

la parella convencional

inspira..espira.. respira!

Ambigüitats, oposicions

i tots els bi- del món...

El joc de les cadires

En la vida juguem al joc de les cadires, però enlloc d’eliminar cadires eliminem persones.

Està clar que tot passa perquè les cadires no són còmodes, resistents o es trenquen, alhora que insanes i els jugadors acumulen lumbàlgies doloroses.

En vistes a la fugida general, podem posar tancats amb clau d’alta seguretat a les portes i finestres que donen a l’exterior, però els més llestos i ràpids, que són més llestos que els amos de les cadires, sempre troben la forma de marxar.

Així són les coses de la vida adulta.

I ara que hi ha més cadires que mai, i sembla que sense elles no ens quedarem, fa una pena que fa pena de jugar amb menys dels que tocaria.

Sempre ens quedarà el consol que els propers en marxar podem ser nosaltres, i podem cobrir una cadira aliena.

Jardinera

Des de sempre que li agradaven les plantes. I a més, hi tenia mà. D’un branquilló en feia créixer un arbre formós. D’una fulla li brotaven belles plantes, i d’una flor, en proliferava rams sencers.

Tenia un jardí bonic i frondós, ple de plantes de tots tipus. Arbres alts, mitjans, menuts, plantes amb i sense flor, cactus i bonsais. Feia goig de contemplar!

D’aquella afició de sempre, en va fer un hàbit el dia que es jubilà. Però de seguida se li quedà curt. Ara que les filles ja eren grans i la jornada laboral de quaranta hores setmanals ja no formava part de la seva vida, tenia més temps lliure del que mai hauria somiat, i als tres mesos el jardí tal i com estava ja no era suficient. S’apuntà a un curs d’horticultura.

El jardí adquirí una nova organització, reservant un petit racó per a plantar petites llavors que més endavant es convertirien en enciams, tomàquets i pebrots. Tres mesos després, el racó de l’hort s’havia triplicat i hi podies trobar un veritable recull d’hortalisses variades d’una mida més que satisfactòria.

Mesos més tard, davant la sorpresa de tothom, comprà dues gàbies ben grans i les instal·là a l’habitació buida que havia estat de la filla gran. Ara ja ningú la utilitzava. En una gàbia hi començà a criar conills. En l’altre pollastres menuts. En realitat, les gàbies eren només pels vespres, perquè la major part de dia campaven pel pis lliurament.

El marit començà a preocupar-se, però no volgué capficar-s’hi massa perquè, a la fi, ara menjava millor i tenia la dona il·lusionada com mai. Les filles no ho veien tant clar, però per discreció callaven, fins un dia. Era la nit de Sant Joan. La família i amics reunits a taula, i a l’hora del cafè es posà a munyir una cabra per a poder fer un talladet als convidats...

Sento que volo...

I el vent que m’està empenyent
ja em dirà el què cal fer
quan sigui... quan bufi prou valent.

Robatori amb arma blanca

El lladre s’acosta a la barra del bar amb mirada amenaçant i amb un punxó afilat alçat.

“Tinc intenció de robar-te”, diu.

Sense donar temps a cap reacció, amb un rapidíssim moviment enfila tres olives farcides que hi ha en un platet a sobre la barra.

Excitat, alterat, fuig com si el perseguissin amb les olives ben preses entre les mans, les quals (i aquí el ‘quid’ de la història) van vestides d’una mitja negra.

El Far

Des del finestró veig com s’alça el dia.

La tramuntana ha amainat després d’una nit sense precedents i la ruda pedra rep amb alegria els primers raigs de sol.

Una vegada més, sobreviscuda la tempesta, la cresta rocosa, banyada per les onades, sosté aquesta construcció que avui abriga un petit hostal, testimoni que els hiverns al far mai no són fàcils.

Les nits com la que acabem de superar reforcen la percepció que tinc de la duresa d’aquest entorn oblidat. Impertorbable.

Miro endins, l’àmplia habitació que ens ha acollit deixa palesa el pas de la tempesta. L’espai sembla esgotat. Encara tinc present com el vent s’escolava per la xemeneia afeblint el foc i estremint cadascun dels mobles. Hi ha cendres per tot arreu, roques falcant les portes, tres llits apinyats davant la llar de foc i mantes. Moltes mantes. També hi són les dues dones de ferro amb cor de sucre que encara dormen. Ara plàcides. Ha estat una nit dura, en la que la tramuntana xiulava incisiva i ressonava en els timpans.

Tot i així, no hi ha res que la companyonia, la bona música i una copa de vi, no pugui entomar. Tornarem aquí. Algun dia. Així o diferent. Tornarem.

Corre

Corre que s’acaba el mes, i febrer es planta al dia 28.  Corre i no t’aturis fins l’abril, que ja no farà tant fred i les caipirinyes et curaran d’aquest voler fer alguna cosa més que el que la llum del sol ens deixa. Corre, perquè com t’agafin les ganes de no mirar enrere i donar un cop de porta, et quedaràs a l’atur amb el salari mínim interprofessional.

Corre i corre amb ganes, que això sembla que s’acaba i sembla difícil seguir igual com no corris. Corre valent. Corre. Que com no corris hauràs de buscar altres paraules per descriure el què fas. Corre que si no pinta que seràs feliç de veritat.

Fred

És hivern i tu tant lluny. Vas decidir marxar perquè el teu cor t’ho dictava. La quietud, les inquietuds, l’avorriment, l’estancament...

És hivern i sents avui un fred que no esperaves; no hi ha abric que pugui suplir aquest buit de distància. T’enyores d’allò que no has trobat allà, i que aquí tenies garantit.

Avui aprens la lliçó més gran de totes: marxar no sempre serveix per trobar-te a tu, a algú o a res… serveix per saber que el què tu ets, i que allò que tens, mai no ha deixat d’estar al teu costat.

Cada minut

Cada minut mor un infant,

i ho odio...
 

Afortunadament

cada minut

neix un infant, i respiro de nou.