Estratègia

Tinc un veí que és músic i els últims mesos només toca cançons tristes al piano. La melodia neix dels seus dits i s'escapa per les finestres com vapor de guisat creuant el pati de llums fins escolar-se dins el meu dormitori. La melangia de les notes flueix per cadascuna de les habitacions i, abans que pugui sospirar, la seva música ja forma part de la meva vida.

Me adonat que des que passa això, a casa, tots els matins, em sento com abans de llegir l’últim capítol d’una novel·la. Una nostàlgia s’apodera de la mecanització de les meves rutines diàries, allunyades de tota intenció. També, la meva mirada s’afligeix. Miro com en els comiats, com qui veu una posta de sol amb una maleta a la mà i una esquela a l’altra.

Tots els meus matins han començat a digerir-se amb un sabor que dansa entre la pena i el desencant, tot místic, alentit.

Avui, quan la música s’ha aturat i el meu ànim ha recuperat el seu estat natural, he decidit que no puc continuar així i en unes hores ja me fet amb un yembe i uns quants tutorials per aprendre a tocar.

Sé que no serà fàcil, però, si el meu veí ha estat capaç de causar en mi tal efecte entristidor, perquè no puc jo fer el mateix amb ell a la inversa?