Dins un semàfor

No sabia què fer i es va ficar dins un semàfor, semblant-li aquell lloc d’esbarjo més discret que qualsevol altre. Aquí no em trobaran, va pensar.
Mirà al seu voltant i veié varis botons de colors, i al centre una pantalla diminuta en la que podia contemplar què passava a l’exterior.

Restà asseguda durant una bona estona, observant com el semàfor, de forma autònoma treballava, i com el trànsit responia a les seves ordres: vermell parar, verd avançar. S’adonà de seguida que la interpretació del color groc era dispersa.

Després, la curiositat parlà, i pensà que potser podria jugar una estona. Premé el botó vermell i els vehicles minoraren fins aturar-se a la línia blanca. Esperà uns segons i premé el botó groc, veient com automàticament un home accelerava el pas per creuar el pas de vianants. Premé el botó verd i els vehicles avançaren.

Així, jugà durant una estona amb els tres botons, intentant seguir l’ordre lògic que coneixia: vermell-groc-verd-groc-vermell... Fins que la sensació de control i poder s’apoderaren d’ella i s’arriscà modificant la seqüència: vermell-verd-groc-groc-verd-vermell-groc-vermell... i al minut ja havia col·lapsat el trànsit. Corredisses de vianants, un senyor a terra, una anciana amb un atac de nervis i una dona amb un cotxet enmig del carrer sense saber si anar endavant o enrere.

Allò la divertia més que una altra cosa, i no només no parà, sinó que descobrí un botó nou de color blau que sense pensar-s’ho massa premé. A l’instant aparegué un agent de la guàrdia urbana del no res per intentar posar ordre, i com els vehicles seguien intentant obeir el ritme del semàfor sense arribar a fer-ho del tot bé, començà a posar multes a tort i a dret. Però com se li anava de les mans la situació, se situà enmig del carrer per controlar per ell mateix el trànsit.

Pretenia anul·lar el poder que recent havia adquirit i això a ella no li va fer gaire gràcia. Així que accelerà el ritme del semàfor per esgotar el guàrdia insolent. Però l’atracció se li girà en contra i veié, a través de la pantalla diminuta, com l’agent s’acostava al seu amagatall i desconnectava l’aparell.

Automàticament es quedà sense corrent i els botons ja no responien a la seva pressió. Se li havia acabat el joc.

El nou joc seria ara, descobrir com punyetes sortiria del semàfor si estava desconnectat. Mirà per la pantalleta i cridà perquè la sentissin. Ningú la veia ni la sentia. Curiosament allò era precisament el què anava buscant a l’inici del dia, però ara ja no ho trobava tan divertit.

Resistència

S’acaba l’estiu i avui no ha pogut veure la lluna… ni el sol. Entre reunió i reunió gestiona les emocions i es resisteix a no perdre’s entre els boscos que tant bé l’han acollit. El seu voltant sembla escriure’s a pantallades de power point. S’alça sobre una branca figurada per prendre distància i adonar-se’n que res no és tant important. El teclat avança lent i necessita beure aigua a cada instant. L’envaeix una sensació estranya de sequera mentre entén que no cal entendre tantes coses.

Caldrà tard o d’hora, tornar a les nits amb lluna, amb històries o sense. Als dies sense còpies. A la llibertat. Cal fer per tornar.

I mentre: resistència.

Petits dons

Torna a mirar el color daurat dels camps de cereals segats. És el capvespre després d’un dia al paradís. Jeu serè sobre una roca i recorda el rierol que ha creuat amb decisió mentre una papallona s’aferrava al manillar. Reviu el so de les fulles seques sota les rodes o l’olor dels eucaliptus,  i torna a sentir el plaer d’allò efímer d’aquests petits dons.

Alça els ulls i mira el núvol que fa unes hores ha tocat amb les mans. Ara és de color violeta i sembla inflat de felicitat.

 
Demà, de nou, a desxifrar el camí amb la llum pel davant entenent el privilegi de saber-se escortat pel cel. Sense més ni menys.