Hi ha qui diria que hauria pogut triar,
però sé que no vaig tenir més remei que seguir-la.
Vaig conèixer paraules de la meva condició,
converses de paraules lentes.
Era en aquella edat
que ens ofereix la certesa del món immediat,
quan una veu interior ens cridava
des de llocs nous i altres ombres.
Era quan arribava la nit i hi havia ulls
que seguien el desig nu dels meus
ulls.
Era quan l’amor no necessitava hores ni raons robades.
No vaig tenir més remei que rendir-me per un temps,
però de sobte canvia el món de les circumstàncies
i malgrat sé que ara encara creixen les flors
d’allò que va nàixer en mi,
per poder viure aquí
recorro els mateixos camins amb altra mirada i
comprenc que porto una distància a la motxilla,
no sé si d’una altra edat o una altra voluntat,
però encara pesa.
Testimoni d’altres històries que comprenc
perquè podrien ser les meves,
avanço lentament amb la mirada atenta
per si res em crida, per sentir-me viva a cada pas i
entenent que no hauria
pogut triar perquè
no vaig tenir més remei que seguir-la.