Avui ha estat un dia d’aquells
que es composen de trossos de vides alienes, i la que narra els va enganxant
des del silenci amagada darrere una mirada atenta. Un dia, d’aquells que
assisteixes a mils de converses sense estar convidada a cap d’elles, pel simple
fet de compartir espai vital sense remei. Potser per mantenir els peus a terra,
per conservar l’espai i el temps amb qui cohabites.
És un costum habitual. Primer
intentes recomposar els trossos que t’arriben per a fer-los coherents. Perquè
encaixin i s’ordenin en el teu cap. Fins i tot intentes aportar algun
comentari. Per poder dir alguna cosa com segueixo
aquí, veieu?
Però al cap de
les hores, l’autisme és inevitable. Res és tan interessant ni enriquidor. Al
principi t’enganxes a qualsevol cosa, perquè has dormit i comences fresc el
dia; però al cap d’unes hores les converses es dilueixen des de lluny sense
tocar-te; i al final del dia, la voluntat i la capacitat d’atenció semblen cosa
de bojos.