Nadals rodons

Caldo, carn d’olla, canelons...
Cava, neules, torrons...
Cafè, copa, polvorons...
Regals, acudits i petons

Tips de collons!

L’harmonia de les molles

-          És l’harmonia de les molles.

-          L’harmonia de les molles?

-          Això mateix.

-          És el títol d’algun llibre?

-          No, no, és una teoria. Bé, és més aviat una manera d’entendre la vida i les relacions humanes.

-          T’escolto.

-          L’harmonia de les molles va arribar a mi a partir d’un somni. Fa molts anys d’això, però encara el recordo com si l’hagués tingut ahir nit.

-          Estic intrigada.

-          Recordo que estava a l’espai i que podia veure de molt i molt lluny el planeta Terra. La imatge era fascinant; era ben bé com les imatges que havia vist a la televisió, però més reals. El silenci era brutal. Amb això que, observant amb deteniment el planeta blau veig una serie d’espurnes brillants. M’hi vaig acostar lentament, no gaire, i vaig veure com des de baix sorgien espurnes que xispejaven aleatòries des de tots els punts del planeta. Era com si petites estrelles espeteguessin a l’atzar. Seguia el silenci. La curiositat era tan gran que m’hi vaig acostar una mica més, de manera que vaig poder veure de què es tractava. El que vaig veure era increïble. Inoblidable. Un espectacle  fascinant! No eren pas llums el què havia vist des de l’espai: eren persones! Sí, sí, cadascuna de les espurnes que veia, eren persones!

-          Persones?!

-          Sí, sí. Fixant-me més, vaig adonar-me que les persones que veia, tenien lligades als peus una espècie de molla que les feia botar des del sòl fins l’espai. Això feia que cada persona botés al ritme de la seva molla, amb un ritme propi. D’aquí venia l’efecte de xispeig que havia vist des de tan amunt. Era com una pluja inversa, des de la terra fins el cel, en la que les gotes eren persones. Jo al·lucinava.

-          Ostres!  i tant que al·lucinaves!

-          Però el més increïble fou el què vaig veure després. De sobte, entre el milions de bots que veia, vaig veure com una de les molles s’enlairava molt més amunt que la resta. Venia cap a mi, fins que en un instant vaig tenir just a un pam de la meva cara, una altra cara, que un segon més tard ja tornava a baixar. L’ensurt fou immens, però no només per la rapidesa amb que va aparèixer, sinó per la cara que vaig veure.

-          Quina cara?

-          No t’ho podràs creure. La cara que vaig veure de tant a prop, era jo mateixa! Sí, sí! Jo mateixa. Havia vist la meva cara amb el cabell enrera per la velocitat, i un somriure d’orella a orella. Aquella cara, és a dir, jo mateixa, em va transmetre una sensació de felicitat tan brutal que em va frapar fins les entrànyes!

A partir d’aquest somni vaig extreure la idea que cadascú de nosaltres porta una “molla” lligada als peus - figuradament parlant - que és per ella que ens movem, i que per tant, vivim. La molla és el que jo anomeno el ritme vital. Tots vivim d’acord amb el nostre ritme vital, el qual, segons les circumstàncies de la vida, s’accelera o aminora. I en tant que vivim, sentim i ens movem d’acord amb el nostre ritme vital. La relació amb els altres ve condicionada per la interacció entre els respectius ritmes vitals.

Imaginem doncs, dues persones intentant botar amb les seves molles alhora, intentant impulsar-se de la mateixa manera, o enlairar-se fins la mateixa alçada; és gairebé impossible. Les possibilitats que dues molles es moguin igual són les mateixes que dues persones sentin i visquin de la mateixa manera. És tan difícil coordinar els ritmes vitals entre ells! És per això que resulta fascinant quan, en un determinat moment de la vida, potser en un fugaç instant, potser durant unes hores, potser durant un període més llarg de temps, dues o més molles es mouen alhora i a la mateixa alçada. Això és el que jo anomeno el moment d’harmonia de les molles. És un moment màgic, inoblidable.

Pèl de peluix

Topo amb un gat inesperat.
Color canyella, pèl de peluix i ulls verd oliva.
M’ensuma, em toca amb la poteta i em llepa la galta.
S’acosta a cau d’orella i fent-me pessigolles amb el bigoti em diu que puc quedar-me.
Ronroneja i jau al meu costat sense mirar-me.
Esperant que l’acariciï.
Esperant que no marxi.
Irresistible..