En un espai situat sota les grades del gran circ romà i destinat a albergar el bestiari, es troben apilonats molts, moltíssims cristians de totes les edats. És temps de persecució, una de les més grans persecucions mai viscudes, i els cristians no són apresats un a un, sinó torturats en massa. És un espai ampli però fosc, doncs només entra una petita claror per un passadís que porta a la sorra i des d’on arriba el murmuri del públic. Hi ha també gladiadors, disposats amb el casc, l’escut i la llança, i amb aquesta curta cuïrassa que deixa al descobert parts vitals del cos com el coll i l’abdomen. Són homes bells, no tant pel seu rostre sinó pel seus cossos robusts i armònics. Alguns presenten cicatrius de velles ferides. Pertànyen a països sotmesos a Roma; prisoners de guerra que lluiten per no morir.
Un gladiador anomenat Cabul, d’uns dos metres d’alçada –un autèntic colós, ros com la mel i d’ulls blaus com el cel- es dirigeix a un vell que vesteix de blanc. “Pare blanc, si les feres et respecten, jo hauré de matar-te. Aquesta és l’ordre, malgrat em desagrada profundament.” L’ancià el mira serè alhora que el vigilant ordena a cops de fuet: ”Els cristians als lleons! Tots!”
El vell al capdavant i la resta, caminen cap a la sorra apinyats els uns contra els altres. Les dones ploriquegen sense forces, les criatures bramen i els ancians defalleixen en braços dels més joves. En sortir a cel obert, el sol encegador impedeix que el grup pugui veure cap on va. Es mouen lentament com si caminessin creuant la boira. Després d’haver passat tants dies tancats en la foscor i humitat de les presons, aquella claror es clava als ulls com agulles. Per la fressa que hi ha, però, són concients de la gentada. Què hi ha a la ment humana que obliga a aquesta gent a contemplar la crueltat i els sofriment dels altres en forma d’espectacle?, es pregunta l’ancià. A la part més baixa de les grades, on toca el sol, està el poble més baix i, a la part d’ombra el patriciat. Togues, ventalls de plomes, joies i en el centre del podi imperial el Cèsar, un hombre obès, cínic, coronat de flors i vestit de púrpura.
El grup de cristians són empesos fins el centre de la plaça. S’agafen de les mans, s’apinyen i de sobte sona un corn que serveix de senyal de l’atac bestial. Un lleó s’hi abalança fent un salt, derribant l’ancià i clavant-li una dentada a l’espatlla. La túnica blanca es tenyeix de vermell. Una manada de feres es precipita a salts sobre els cristians. Una lleona, d’una urpada arranca un nadó dels braços de la seva mare, que cau ferida sobre la sorra. En comparació, els cristians sóm molts i les feres poques, i aquestes saciades ràpidament, més que devorar, maten per matar. Derriben, desgarren, llepen una mica i canvien de presa. El poble s’indigna per la manca de reacció dels cristians i perquè troben les feres poc ferotges. I així criden: “Mort! Mort!”.
L’emperador fa un senyal, i les feres són retornades a les seves gàbies. Entren els gladiadors per assestar el cop de gràcia. La multitud crida els noms dels seus preferits: “Cabul!, Ilíric!, Daci!, Hèrcules!, Traci!, etc.”. Cabul corre cap a l’ancià mentre la gent li reclama que el faci patir, però pel contrari s’ajup i li parla a cau d’orella: “Pare blanc, perdona’m”. Després s’incorpora i crida: “Salvi, Cèsar emperador!”. La resta de gladiadors s’atura en perfecta formació, ferms i magnífics com estatues de gegants, i esperen resposta de l’emperador. El públic brama embogit. Uns, acompanyen el seu gladiador i altres demanen la mort per als cristians. El Cèsar s’alça d’entre el cercle dels seus patricis i la multitud emmudeix esperant el veredicte. El silenci es fa etern. A l’instant però, amb decisió mecànica aixeca el braç dret i abaixa el polze.
El gladiadors es mouen hàgils, degollen als cristians malferits i els que encara lluiten per defendre’s. En Cabul es mantè al voltant del vell malmès. En certa manera el cobreix. No vol que pateixi més. Empunya la seva espasa amb les dues mans, l’alça per sobre el cap amb el braços ben extesos i mira el cel maleïnt l’emperador. Quan abaixa l’espasa amb tota l’embranzida que li és possible, mira als ulls de l’ancià pregant els seu perdó, i li clava l’espasa al cor. Tot el Coliseum s’omple de crits i ovacions. És el final d’un espectacle més... És el final de moltes vides més...