Primavera

1r   Astènia

2n   Aptèria
3r   Absència
4t   Angúnia
5è   Ardència
6è   Amnèsia

Caramels de colors

El nen de la motxilla verda venia cada tarda, a les sis i deu minuts en punt, després de l’escola. Devia tenir uns cinc anys, menut, de cara estreta i pigada i amb uns cabells fins i rossos que li queien a la cara dificultant la visió d'uns ulls que s’intuïen ben desperts.

Entrava a la botiga sol, fent sonar la campaneta de la porta. Sense mirar el mostrador, caminava decidit pel passadís del fons fins el final, girava a mà dreta i caminava pel següent passadís. Feia el mateix amb el tercer i el quart passadís, recorrent la botiga sencera en silenci i el cap cot. No mirava els productes dels prestatges, ni les galetes, ni les xocolatines, ni els refrescs. Fins que arribava al mostrador i es concentrava en un bol de vidre gros on hi tenia els caramels tous.

S’enfilava de puntetes i ficava la mà menuda dins el bol. Agafava un caramel embolicat amb paper de color rosat -el de maduixa- , un altre de taronja, un altre de color groc -de llimona- , un de color blau -de pinya- i un de cor vermell -de cirera- . Els anava col·locant un al costat de l’altre, ben alineats i seguint una lògica cromàtica. Després em lliurava els 25 cèntims que valien, em donava les gràcies i marxava amb els caramels desats a la butxaca.

Hi havia dies que no quedaven caramels de maduixa, o de taronja, i llavors, marxava amb les mans buides, sense dir res. Però l’endemà hi tornava. Vaig trigar uns dies en adonar-me que, si no podia tenir la seqüència sencera, no se’n quedava cap ni un.

Un dia que no em quedaven caramels de llimona, abans que marxés amb les mans buides, vaig preguntar-li si li agradaven els caramels de maduixa. Va dir que sí amb el cap. Així que vaig treure un caramel amb paper rosat i el vaig deixar a sobre el mostrador. Després li vaig preguntar si li agradaven els caramels de taronja. Va tornar a afirmar amb el cap. Vaig posar-ne un al costat de l’altre. Vaig preguntar-li també si li agradaven els caramels de pinya i de cirera. Va fer que si amb el cap i vaig treure els dos caramels. Només faltava el de llimona. Se’ls va mirar i li vaig dir:

- Perquè no te’ls emportes? Avui te’ls regalo jo!

Llavors em mirà seriós i em digué que encara no sabia sumar ni restar.

- I això?- Vaig fer jo –Si els caramels són per menjar!

- Aquests no me’ls menjo. Són per a construir un castell de colors.-Va respondre’m.

- Un castell de colors?

- Sí. La mare va dir-me que el pare tornaria a casa el dia que aconsegueixi fer una castell de caramels amb el mateix nombre de caramels de cada color! I com que encara no ser sumar ni restar, prefereixo comprar cada dia un caramel de cada color i així sempre tinc la mateixa quantitat de cada.

- I saps què?- va seguir amb un somriure d’orella a orella. - Que ja tinc construïda la primera torre!

Estaré

Estaré contemplant els núvols. Somiant. Tractant de deixar en el meu cor l’immensa petjada de l’amor. Carregant-me a l’espatlla un sac ple de gotes de pluja i dels poemes que cerquen la meva mida, esperant asseguts a la vorera que jo els reculli i pugui treure a la llum la gran resposta, el missatge, la diferència entre una vida i una altra, entre el cel i la terra.

Converses espontànies 4

Una titella explica a una altra:

-          Avui, per fi, he aconseguit caminar adreçada!

-          Això és el què tu et penses, ingènua.

...

-          Això és el què vull creure, incrèdula.