Un sentiment de no sé quin racó
del meu cor-cap m’aixeca del llit per tornar aquí, com un volcà endormiscat que
sent que podria entrar en erupció en qualsevol moment... T’he trobat a faltar.
Torno aquí, al punt que vaig
deixar sense comiat perquè no vaig marxar mai. Va ser la vida qui m’allunyà per
un temps... la maternitat, la feina, la casa i un mar d’excuses per no trobar el
temps ni les paraules. Així que, aquí estic amb milers d’imatges pròpies
acumulades que si no surten ves a saber què podrien fer dins meu. I millor no m’arrisco
a arxivar-les perquè es morin de pena com un animal tancat. Les deixaré sortir
sí. Poc a poc. He trigat, però aquí
estic. T’he trobat a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada