S’inventava el seu propi idioma. I li creixien els ulls.
Veia coses que mai ningú ha vist. Les veia!
Camins dins els núvols, mirades entre muntanyes, estrelles sota les pedres.
Descobria els fils del vent que tensen les branques dels arbres, les carícies dels rius sobre les roques, l’esbufec de les papallones en volar.
Caminava lleuger, descalç i amb l’ànima despullada com un fullet invisible. Omplia de noves paraules i riures les parets del seu món i esquitxava d’innocència tot aquell que el mirava sense veure res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada