Tinc la gran sort de viure aquí on es viu bé.
Sort. Sí. I ho sé.Aquí on no hi ha guerra i on no hi ha fam.
Però hi ha una dama -la mort- que ve de turista de tant en tant.
S' acosta ociosa, lentament, somriu, ens ronda, s’allotja a l’habitació de convidats per un dia, un cap de semana o per un mes d’agost sencer.
I després torna a marxar.
Però de sobte un dia ve per feina i no diu en quin vol arriba.
I ens mira fixament, descarada, i ens diu “ja t’havia avisat”.
Però jo no me la creia.
I avui l’haig de creure. L’haig de creure.
Collons, si l’haig de creure!
2 comentaris:
per mal que ens faci és així, tal com tu molt bé dius, i a més a tots ens toca un dia o un altre, però ens hem de quedar amb les coses bones que hi ha, com per exemple tenir-te de filla, germana amiga, companya, o el que siguis per a totes les persones que et coneixen bé.
ja saps qui sóc
Un petó GEGANT!!!!
Publica un comentari a l'entrada