Quan la vaig veure jo estava esperant l’autobús. Era a un barri de les afores de la ciutat. Quarts de quatre de la tarda. El carrer desolat. Ningú caminant, cap cotxe, només un vent empipador de tardor.
Pensant en les meves coses vaig veure venir de lluny una figura femenina que sortia del tombant d’una cantonada. Caminava amb molta gràcia. Semblava flotar. Vaig contemplar-la mentre s’acostava; no podia evitar-ho, era encisadora. Semblava somriure, semblava feliç. El vent despentinava els seus cabells. Vestia una samarreta informal de color verd que se li bufava pels costats i una faldilla ample. La cintura, ben entallada, es movia d’un costat a l’altre com si estigués escoltant el ritme d’una cançó. Semblava somriure, semblava feliç. Amb les mans s’aguantava la faldilla i es retirava els cabells de la cara. Caminava tan lleugera que semblava moure’s a un pam del terra.
S’acostava i quan passà per davant meu, seguia somrient i es mirava les mans. Duia alguna cosa. M’ignorà. Juraria que ni em va veure. Tres passes més enllà vaig veure com de les mans se li escorria un paper menut. Es girà ràpidament i s‘ajupí per enxampar-lo. El paper se li escolà d’ entre el dits i onejà pel terra en direcció a mi. Ella s’acostà ajupida. S’havia posat seriosa. Jo també em vaig ajupir, però el paper em passà de llarg. Rodolava escorredís carrer enllà i ella el perseguia. La imatge resultava graciosa. En un instant en que el vent amainà, el paper s’aturà. El va recollir ràpidament, l’agafà amb les dues mans com si d’un tresor es tractés i s’aixecà amb mirada triomfal. Tornava a somriure i seguí el seu camí.
Arribà el meu autobús, i durant tot el trajecte vaig estar pensant què seria aquell paper? No ho vaig saber mai, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada