El Far

Des del finestró veig com s’alça el dia.

La tramuntana ha amainat després d’una nit sense precedents i la ruda pedra rep amb alegria els primers raigs de sol.

Una vegada més, sobreviscuda la tempesta, la cresta rocosa, banyada per les onades, sosté aquesta construcció que avui abriga un petit hostal, testimoni que els hiverns al far mai no són fàcils.

Les nits com la que acabem de superar reforcen la percepció que tinc de la duresa d’aquest entorn oblidat. Impertorbable.

Miro endins, l’àmplia habitació que ens ha acollit deixa palesa el pas de la tempesta. L’espai sembla esgotat. Encara tinc present com el vent s’escolava per la xemeneia afeblint el foc i estremint cadascun dels mobles. Hi ha cendres per tot arreu, roques falcant les portes, tres llits apinyats davant la llar de foc i mantes. Moltes mantes. També hi són les dues dones de ferro amb cor de sucre que encara dormen. Ara plàcides. Ha estat una nit dura, en la que la tramuntana xiulava incisiva i ressonava en els timpans.

Tot i així, no hi ha res que la companyonia, la bona música i una copa de vi, no pugui entomar. Tornarem aquí. Algun dia. Així o diferent. Tornarem.