És hivern i tu tant lluny. Vas decidir
marxar perquè el teu cor t’ho dictava. La quietud, les inquietuds, l’avorriment,
l’estancament...
És hivern i sents avui un fred que no
esperaves; no hi ha abric que pugui suplir aquest buit de distància. T’enyores d’allò que no has trobat allà, i
que aquí tenies garantit.
Avui aprens la lliçó més gran de totes:
marxar no sempre serveix per trobar-te a tu, a algú o a res… serveix per saber
que el què tu ets, i que allò que tens, mai no ha deixat d’estar al teu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada