Somrius com si fos una revelació i el teu somriure anul·la tots els anteriors. Caduquen a l’instant els teus rostres com màscares, els teus ulls durs, fràgils, com cristalls rodons. La teva boca mossegada, el teu mentó capritxós, les teves parpelles pesants i la teva por.
Somrius i neixes. Assumeixes el món, mires sense mirar, indefens, despullat, transparent. I potser, si el somriure ve de molt, molt endins, pots plorar senzillament sense desfer-te, sense desesperar, sense evocar la mort ni sentir-te buit.
Plorant només plorant, llavors el teu somriure, si encara existeix, apareix entre les llàgrimes i es torna arc de Sant Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada