La pluja esdevé reg, t’omple les venes de sang fresca i fa crèixer brots nous plens de vida d’un racó que no coneixies; el vent et carrega de força i potència, com les aspes d’un molí; el sol t’escalfa l’ànima i l’innunda de vitalitat i esperança; el fred et conserva l’energia i manté la ment concentrada en el teu objectiu; els elements et fan sentir despullat, fràgil i indefens, però són ells mateixos qui t’ensenyen a alimentar-te de l’aire, de l’aigua, del vol de les àligues, del so de les fulles caient a terra, de l’arbre majestuós, de la montanya impassible; ells t’alimenten i et donen refugi.
Recorres paissatges, escoltes altres llengües, respires milers d’olors, i tots tenen en comú una sola cosa: tu davant tu mateix, davant l’il·lusió i la penitència, davant la promesa, el repte i compromís d’acabar el que has començat, la teva iniciació, aprenentatge i superació.
I d’una forma natural et preguntaràs si el proper destí és la meta, la fi d’aquest camí, o l’inici del següent. Aquest dubte t’apareixerà sempre subtilment o a bofetades però la llei és senzilla: Quan vas, on sigui, deixes lloc pel què vingui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada