En la vida juguem al joc de les cadires, però enlloc d’eliminar
cadires eliminem persones.
Està clar que tot passa perquè les cadires no són
còmodes, resistents o es trenquen, alhora que insanes i els jugadors acumulen
lumbàlgies doloroses.
En vistes a la fugida general, podem posar tancats amb clau d’alta seguretat a les portes i finestres que donen a l’exterior, però els més llestos i ràpids, que són més llestos que els amos de les cadires, sempre troben la forma de marxar.
Així són les coses de la vida adulta.
I ara que hi ha més cadires que mai, i sembla que
sense elles no ens quedarem, fa una pena que fa pena de jugar amb menys dels
que tocaria.
Sempre ens quedarà el consol que els propers en marxar
podem ser nosaltres, i podem cobrir una cadira aliena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada