Has
despertat a mitja nit, quan el sol encara era enllà alimentant esperances alienes
a l’altre banda del món, i t’has vist xipollejant en una bassa sagnant de suor.
Immers fins el coll en un desassossec sense nom, aterrat, impregnat d’un no-sé
oblidat, respirant els teus propis batecs, ennuegant-te.
T’has vist sense alè, cercant la lluna en les tenebres. Perdut, sense estrelles, sense llum; fosc com els badalls en les parpelles i no has trobat res més que el silenci ressonant endins.
Minut a minut
has pregat al temps que no s’aturés, que lluités en la vigília, que et regalés
el sol, que esfumés fantasmes muts i t’eixugués les pors. Li has pregat que et
retornés les venes, i el blau i el groc i el verd... i et dibuixés de nou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada