Instruccions per pujar escales

(gràcies a Cortázar)

A ningú se li escapa que de tant en tant el terra es plega de manera que una part puja en angle recte en la perpendicular del pla del terra, i després la part següent es col·loca paral·lela a aquest pla, per donar pas a una altra perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línea quadrada fins alçades tremendament variables. Si amb les mans s’agafa una de les parts verticals i una de les horitzontals, s’estarà en possessió d’un esglaó. Cadascun dels quals, format per dos elements, se situa una mica més amunt que l’anterior. Aquest és el principi que dona sentit a l’escala, donat que potser altres col·locacions crearien formes potser més boniques o decoratives, però incapaces de traslladar d’una planta baixa a una primera planta.

Les escales es pugen de front. D’esquena o de costat resulta especialment incòmode. L’actitud natural consisteix en mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap erigit, sense passar-se per no deixar de visualitzar els esglaons superiors, i respirar lentament i de forma regular. Per pujar una escala es comença aixecant aquella part del cos situada a baix, a la dreta, embolicada quasi sempre en una sabata, sabatilla o bota, i que, generalment, cap exactament dins l’esglaó. Una vegada col·locada aquesta part –que anomenarem peu- en l’esglaó, es recull la part equivalent de l’esquerra –també anomenada peu, però sense confondre’s amb l’anterior peu-, i portant-la a l’alçada del peu, es col·loca en el segon esglaó, de manera que aquí hi descansi el peu, i en el primer hi descansi el peu. Els primers esglaons són els més difícils fins a assolir la coordinació necessària. Vigilar especialment de no aixecar alhora el peu i el peu.

Arribat així al segon esglaó, només cal repetir alternativament els moviments fins a arribar al final de l’escala. Se surt d’ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la deixa fixada en el seu lloc, d’on no es mourà fins que decidim baixar-la.