Mogut per les inèrcies, camines a gambades tremoloses pel camí que arriba al migjorn de la vida, deixant en el cau de la nostàlgia el caliu de les joguines melindroses. Ja fa dies que has tancat amb clau l’escut, el casc, l’arnès immunitzat i el cofre de les espases de bronze. Ja fa temps que has deixat de creure en l’heroi que ara habita en tu callat.
I malgrat tot, encara marraneges. Encara duus al coll la clau penjada; suspesa la innocència d’una cadena que a cada passa que arrisques sembla engrandir mida i pesada.
I malgrat tot, encara t’agallines. Encara duus la quimera ancorada; somnis imaginaris de l’esperit que a cada passa que goses sembla afeblir en bravor i bursada.
Mogut per les inèrcies, saps del cert que hauràs de renunciar a la candidesa d’aquell infant albat que ha decidit deixar de respirar dins teu, contaminat de seny i maduresa. Serà el moment de fer constar a l’atzar allò que no pot deixar d'esdevenir: el despertar d’un nou encís major, que amb clatellots de vent i vida clama les teves ànsies d’existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada